dijous, 12 de gener de 2017

Racisme i memisme. Som racistes?

Hi ha una raó antropològica que explica que tots tenim tendència a ser racistes. Només cal entendre com funciona la Selecció Natural de Darwin. Els gens de tot allò que està viu tendeixen a voler sobreviure i expandir-se. Les estratègies són diverses i unes tenen més èxit que unes altres depenent del context. Però totes elles tenen una cosa en comú: buscar la supervivència dels gens. Les que no estan enfocades així, van desaparèixer o estan destinades a desaparèixer.

Un cas extrem: en algunes espècies animals, quan el mascle alfa és derrotat, mata tots els cadells per tal que les femelles del grup avancin el seu zel i així poder començar a expandir els seus gens com més aviat millor.

Els humans, per sort, no arribem tan lluny però sí que tenim tendència a valorar més la vida dels més pròxims genèticament. Bé, potser després de les festes nadalenques això queda una mica més difícil de pair però segur que si feu una llista amb persones a les quals donaríeu altruistament un ronyó, la majoria són familiars directes.

Compartim gens amb tots els éssers vius però amb uns més que altres. Ens sap més greu que mori un familiar que un desconegut, un humà que un mico, un mico més que un gerani i un gerani més que un bacteri. Imatge treta d'aquest web que dóna respostes divertides d'exàmens.



I no trobarem pocs casos de gent d'esquerres, ciutadans del món i a favor de l'educació pública però el fill a la concertada que a la pública del costat de casa hi ha un 70% d'immigració. Immigració que, per cert, també es distribueix correlacionant barris i països de procedència. Penseu també en els diaris que informen de les catàstrofes segons la quantitat de morts de "gent de casa".

Cartell electoral racista. Font.


En general, considerem racistes comportaments que són més estúpids que malèvols. És a dir, quan perjudiques una persona d'una altra raça sense que tu hi guanyis res. I en societats de relativa abundància, generalment ens podem permetre ser humanistes i ajudar persones d'altres races. Això segueix tenint sentit des de l'òptica darwinista, ja que compartim molts gens amb ells.

Ara bé, què passa quan no hi ha abundància? Suposeu un cas on tinguéssiu 6 racions diàries de menjar i 5 nens a qui alimentar: un fill, un nebot, un amic del vostre fill, un nen del barri i un nen estranger. En principi, crec que la majoria de persones repartirien el menjar quasi equitativament i alimentaria tots els nens. Ara bé, què passaria si les racions fossin insuficients per la supervivència de tots ells? Seguiríeu repartint el menjar de forma equitativa? Seríeu bons pares si no prioritzéssiu la supervivència del vostre fill per sobre dels altres?

Els nostres gens s'han anat seleccionant en escenaris més semblants al segon. Els que compartien, han vist com els seus gens no passaven a la següent generació. Els que no compartien, van deixar més descendència viva. És cert que caldria estudiar fins a quin punt la decisió de compartir està associada als gens però tinc la sensació que és en èpoques i llocs de relativa abundància on s'ha pogut generar un ambient social contrari a la discriminació per raons de raça. Aquest corrent de pensament no deixa de ser darwinista, ja que en un ambient d'abundància busquem afavorir també els "parents llunyans".

Hi ha un altre factor que deixo per al proper post, que transcorre en paral·lel i és el de l'herència cultural. Potser no sou o sou poc racistes però, i si sou memistes?

dimecres, 21 de desembre de 2016

La bicicleta i Newton. Quanta energia circula per les voreres?

Darrerament hi ha certa crispació amb els ciclistes a Barcelona. El debat que s'està generant sobre el tema seria interessant (com a exemple, el 30 minuts de l'altre dia) si no s'hagués radicalitzat tant. I és que, cada cop més, costa més trobar ciutadans que no sentin fortes fílies o fòbies cap a la bicicleta.

Per això he pensat que seria un tema interessant per amenitzar els vostres sopars d'empresa i dinars de Nadal. Sí, he tret la idea dels molts comentaris que vaig rebre l'any passat per haver amenitzat les festes amb la sèrie "Ciència i Bola de Drac". Aquest any m'ha fet mandra partir el post en fascicles. Així que, en acabar, considereu-vos felicitats de Nadal i any nou per part meva.

Exacte. El 25 de desembre se celebra el naixement de Newton. D'altra banda, com explica en Sheldon Cooper (en aquest vídeo, en latino), Jesucrist va néixer un dia d'estiu. Dada que no m'he molestat en comprovar perquè tampoc em crec que en aquella època hi hagués un registre fiable.


Els partidaris de la bicicleta argumenten que és un mitjà sostenible que ajudaria a descongestionar el terrible trànsit de la ciutat, saturada de cotxe privat i a netejar l'atmosfera tòxica de les grans ciutats.

Els detractors no volen cedir a la bicicleta l'espai dels vianants i/o l'espai dels cotxes. D'una banda consideren que la bicicleta no hauria d'anar per la vorera, ja que és un vehicle. Però la bicicleta també molesta als conductors, especialment si s'eliminen carrils cotxe per construir carrils bici.

Si la bicicleta ha de tenir tractament de vehicle això aconsellaria que, en cas d'inexistència de carril bici (que ara mateix no arriba a tot arreu), anés per la calçada i no per la vorera. I potser també se l'obligués a dur matrícula i assegurança, cosa que encariria la bicicleta i en reduiria l'ús.

Certament, la bicicleta encaixa en la definició de vehicle, com també serien vehicles un patinet, un tricicle o una cadira de rodes. Ara bé, ens imaginem aquests vehicles circulant per la calçada juntament amb cotxes i camions?

Alguns apunten a les lleis de Newton per justificar-ho, com aquest article:

Podeu llegir aquí la resta de "Maleïts ciclistes"

Per desgràcia, la majoria de gent no entén la física més elemental, començant per l'autora de l'article. Perquè ens entenguem, la velocitat no és el mateix que l'acceleració i un cos amb velocitat constant molt alta pot tenir acceleració zero. Per tant, potser hauria estat més adequat agafar una fórmula on aparegués la velocitat. Per exemple, la de l'energia cinètica:



Aquí sí que veuríem que, a més velocitat, més energia i, perquè ens entenguem, un impacte més dolorós. Bé, doncs amb aquesta fórmula anem a mirar si una bicicleta s'apropa més a un vianant o a un vehicle de motor. He agafat velocitats habituals dels diferents ocupants de la via en ciutat:

El ratio vianant indica quantes vegades més energia té cadascú respecte al vianant.

La conclusió amb aquestes dades seria que un accident on un vianant sigui atropellat per una bicicleta serà 60 vegades menys violent que un atropellament (d'un vianant o d'un ciclista) per part d'un cotxe. Perquè us en feu una idea, és com anar pel carrer i que et caigui del cel una guitarra acústica o bé un piano.

Certament, també caldria valorar la probabilitat de tenir un accident amb una bici o amb un cotxe. Tenint en compte, la severitat del dany d'un accident i la probabilitat que passi, podríem avaluar el risc que suposa.

Aquesta informació és difícil de trobar. No sé quina formació en estadística reben els periodistes però sospito que no prou. N'he trobat un que ha buscat dades:

Dades corresponents a tot l'estat espanyol. Gràfic obtingut d'aquí.

Quina és la conclusió principal d'aquestes dades?

  • La calçada és insegura. La vorera és segura.  La gran majoria de vianants morts han estat a la calçada. No he trobat dades sobre quants d'aquests casos són deguts a imprudències dels vianants i quants a imprudències dels conductors, ni tampoc quants dels 7 atropellaments mortals per part de ciclistes han estat a la vorera (els 2 últims a Barcelona van ocórrer al carril bici). També caldria tenir en compte quants desplaçaments es fan en cada tipus de transport.


Altres dades ens diuen que moren cada any uns 70 ciclistes. Quasi tots ells atropellats per vehicles de motor. S'entén, per tant, que els vianants vulguin preservar la seguretat (i la sensació de seguretat) que els atorga la vorera i que molts ciclistes prefereixin la vorera a la calçada.


Conclusions:

  • Per la violència de l'impacte, una bicicleta s'assembla més a un vianant que a un cotxe. De tota manera, seria bo que si els ciclistes circulen per la vorera ho fessin a velocitats baixes (10-15 km/h), no ho fessin quan està congestionada i respectessin sempre la prioritat del vianant.

  • Per sinistralitat, moren més persones si els ciclistes circulen per la calçada que si ho fan per la vorera (en una proporció 1:30). El millor seria tenir una xarxa de carril bici extensa i ben dissenyada però això implica 3 espais diferents a l'hora de dissenyar la ciutat. I qui sap si hi haurà un quart o un cinquè col·lectiu reclamant espai propi (skaters? patinets elèctrics?).

  • El gran assassí de la ciutat és el vehicle de motor (responsable del 99% dels vianants morts). Demanar la mateixa regulació per a bicicletes (matriculació, assegurances, més multes...) que per a vehicles de motor té quasi la mateixa lògica que demanar-ho als vianants.




dimarts, 13 de desembre de 2016

Els drets laborals de les màquines

Darrerament hi ha un debat sobre com estan canviant els oficis o feines que ocupaven la nostra jornada laboral. Es parla de destrucció de llocs de feina, de feina precària, es diu que la majoria de nens que ara són a primària treballaran en oficis que avui encara no existeixen.

I sembla que la consigna és adaptar-se: si un robot fa la feina que abans feia un humà, la feina de l'humà serà dissenyar i construir el robot. Però salta a la vista que si bona part de la feina la fan robots, no hi ha tants llocs de treball per a humans.

És el mateix que passa amb les feines que es deslocalitzen. Marxen les fàbriques d'occident i et diuen "doncs nosaltres dissenyarem i que fabriquin a la Xina". Però el dissenyador és un i els obrers centenars. I, a més, els xinesos també saben dissenyar. Perquè si fabriques, tard o d'hora aprens l'ofici i pots dissenyar igual o millor que algú que viu a milers de quilòmetres del procés de producció.

Passarà també això amb els robots? També acabaran fent les feines "de pensar" millor que els humans? És probable que així sigui en molts casos. Hi ha qui diu, fins i tot, que s'acabaran quedant totes les feines bones i als humans ens quedaran les més ingrates (on és el robot que canvia bolquers?)

Diuen que la solució a la deslocalització podria ser que els països emergents assolissin els mateixos drets laborals que nosaltres (si pot ser, a l'alça, no perquè nosaltres perdem els que tenim fins a arribar al seu nivell). Llavors deixarà d'haver incentius a la deslocalització i podrem tornar a fabricar aquí. Potser la solució amb els robots és la mateixa. A mesura que les Intel·ligències Artíficials avancin, ¿no arribarà un moment que seran mereixedores de drets laborals similars als que es reconeixen als humans?

¿Arribarà un dia que es parli d'esclavisme digital i es reclamin drets robòtics anàlegs als drets humans? Es farà servir la paraula "humanisme" de forma pejorativa, per indicar que s'és partidari del supremacisme humà sobre les màquines com ara es fa servir la paraula "masclisme" per qualificar els partidaris del supremacisme del sexe masculí? Serà progre ser "maquinista" en tant que defensor de la igualtat home-màquina?

A '2450 Odissea 8', HAL-16000 lidera un sindicat anarquista per a Intel·ligències Artificials que lluita per establir la jornada laboral de 8 hores per als ordinadors. Durant 4 intensos mesos de vaga, Skynet pateix diverses aturades que impossibiliten que es completi el pla de destruir la humanitat. 

dijous, 1 de desembre de 2016

L'art (incomprès) de posar exàmens

Diu la llegenda que l'inventor de les cambres de gas nazis se sentia maltractat per la Història perquè no se li va reconèixer el mèrit del sistema d'extermini que va dissenyar. Suposo que l'home estimava la seva feina i se sentia orgullós de la solució que havia trobat als problemes tècnics que plantejava l'assassinat en massa de gent innocent.

No sé si es pot empatitzar amb aquest tipus de personatges però en la meva feina em trobo en un cas semblant quan redacto un examen. Fer un bon examen és complicat. I un mal examen es pateix molt quan s'ha de corregir.

Fixeu-vos que cal tenir en compte almenys 5 factors:


  • Selecció equilibrada dels temes. Els alumnes acostumen a estudiar molt el primer 10% dels apunts i bastant l'últim 5% (saben que el profe condensa allà tot el que s'ha deixat de dir). Els profes de la vella escola ataquen sempre per la part central però els nous estàndards de la psicopedagogia aconsellen aprovar tants alumnes com sigui possible. Una solució de compromís és l'equidistància. És a dir, si els apunts tenen 100 pàgines i vols fer 10 preguntes, tries a l'atzar un paràgraf de la pàgines 5, 15, 25,...., 95.
  • Correcció lingüística i de registre. Has d'aprendre tot un vocabulari que els alumnes no faran servir mai. Crec que en una o dues dècades els profes haurem d'apropar el llenguatge escolar al del carrer i fer preguntes com 'EnRoLla'T i dOna'm lA cHaPa soBre Xk el mErCUri és XUNGO ke T Kgues pELs BiXos' però ara cal dir 'Explica les propietats tòxiques del mercuri en animals'.
  • Redacció clara i sense ambigüitats. Molts alumnes tendeixen a ignorar l'enunciat o llegir-lo ràpid i contestar qualsevol cosa, relacionada o no, amb el que es preguntava. El problema és que una redacció ambigua pot fer que, a l'hora de corregir, més o menys qualsevol resposta l'hagis de donar per bona. Per exemple, la pregunta "Quines són les 4 estacions?" es pot respondre amb "Primavera, Estiu, Tardor i Hivern" o amb "xampinyons, pernil dolç, gambes i pebrot". Penseu que ara et poden venir els pares dels alumnes a dir-te que has suspès el seu fill injustament (i de vegades fan por), així que més val ser molt clar.
  • Equilibri de competències. Hi ha alumnes que no volen memoritzar, d'altres que els costa raonar o fer càlculs matemàtics complicats o redactar idees complexes i, segons els psicopedagogs abans esmentats, has d'intentar que tots aprovin o puguin aprovar. Bé, això és una barbaritat en molts casos. Imagineu un examen per ser cirurgià on l'ús del bisturí fos igual d'important que saber tocar la flauta. Però en alguns cursos, que al final se suposa que els alumnes han d'aprovar sí o sí, això passa bastant.
Aquesta imatge ja és bastant famosa. Denuncia que els alumnes siguin tots avaluats de la mateixa manera quan tenen aptituds naturals diferents. Ara bé, si el que es tracta és de viure a les branques dels arbres, ja em direu què ha d'avaluar l'examen. Font.

  • Nivell adequat. Cada professor té el seu objectiu d'aprovats. Els més ganduls intenten aprovar bastants alumnes en primera convocatòria per tal d'evitar la feina extra d'haver-los de tornar a examinar. De tota manera, no sempre és fàcil fer un examen que aprovi tothom. Hi ha alumnes que tenen un codi ètic molt estricte i, quan no es creuen mereixedors de l'aprovat, fan l'impossible per suspendre l'examen, per més fàcil que els ho hagis posat.


Bé, hi ha més factors que cal tenir en compte però la pregunta només en demanava 5 i crec que amb el que he contestat ja arribo a l'aprovat.

Bromes a part, l'avaluació és força complicada i genera molts dubtes i controvèrsies. L'examen escrit, com a eina mestra que aguanta el pas de les dècades, diuen que no és la millor manera d'avaluar els alumnes. Que el que caldria és una avaluació contínua personalitzada de cadascun dels teus 100 o 200 alumnes (30 alumnes per classe per 5 o 6 assignatures per any), parametritzant no menys de 25 ítems diferents que reconeguin el desenvolupament de les diferents intel·ligències i aprenentatges. Per alguna raó que escapa a la comprensió dels psicopedagogs del país, molts professors es resisteixen a adaptar-se als nous mètodes d'avaluació.


dijous, 17 de novembre de 2016

Vides passades

No sé si fa tres setmanes us vaig fer reflexionar molt, poc o gens amb el post d'en Puff, en Bing Bong i les joguines de l'Andy. Jo hi he continuat pensant, entre altres coses perquè encara em toca cantar la cançó del drac i m'ha vingut al cap que la infància també es pot acabar de forma abrupta. I és clar, és fàcil entendre que és trist que un infant deixi de ser-ho per una experiència traumàtica o per haver d'assumir abans d'hora responsabilitats d'adult. Però la tristesa a la qual em referia és independent de les circumstàncies.

I en XeXu em va fer pensar que aquesta tristesa s'assembla a la de la mort. Sí que és més trist quan mor algú en circumstàncies tràgiques però encara que el difunt hagi tingut una existència plena i plàcida, la seva mort ens entristeix. Fins i tot si som creients i estem convençuts que hi ha una altra vida i que ens retrobarem amb ell.

La fi de la infantesa es pot veure així. La persona que era l'infant deixa d'existir i l'adult, que no existia, passa a existir. Tornant al símil, es podria dir que en una altra vida, l'adult va ser aquell infant. Que s'ha reencarnat en un cos més gran.

En una altra vida passada, totes les persones avorrides van ser Napoleó o Cleopatra. Els oficinistes d'avui quan van ser nens també van ser exploradors, pirates, metges o futbolistes d'elit.


Hi ha animals en els quals aquest traspàs passa de forma abrupta i física, com les erugues que esdevenen papallones. Un no diria que es tracta del mateix animal. És més com si la mort de l'eruga donés lloc al naixement de la papallona. En els humans això passa de forma més progressiva i potser més psíquica. Bé, hi ha la pubertat i també, de vegades, algun fet traumàtic o significatiu que precipita el canvi.

Una amiga em comentava fa temps que la seva vida estava dividida dues parts. En el seu cas, un viatge a Sudamèrica, als deu anys, va tallar la seva vida en dues meitats desconnectades l'una de l'altra. I deia que pràcticament no tenia records o sensacions relacionades amb la primera part d'aquesta vida.

En el meu cas, recordo que no va passar res especial però que un dia qualsevol, caminant sol cap a casa em va venir al cap el pensament "ja no sóc un nen". I a partir d'aquell dia m'hi vaig deixar de considerar.

Més endavant també vaig tenir una sensació com la de la meva amiga. Estava fent neteja de papers i, ordenant els apunts de la universitat vaig pensar "jo vaig estudiar això?". Era ben bé com si el Sergi que havia anat a la universitat fos una altra persona, diferent de mi. Per sort, es deia igual que jo i per tant puc fer servir el títol que va treure.

dijous, 10 de novembre de 2016

En Trump i la democràcia transhumanista

Arran la recent victòria de Donald Trump, molts ciutadans d'EEUU han consultat l'oficina d'immigració del Canadà buscant-hi refugi. Ha estat un primer impuls que, probablement, en la majoria de casos donarà pas a la resignació.

Diuen que EEUU està dividit entre uns estats molt conservadors (vot republicà, Amèrica rural, profundament religiosos) i uns altres més progressistes (vot demòcrata, grans ciutats, defensa de drets civils). I, per desgràcia, han de compartir president. Perquè, si avui són els demòcrates els decebuts que han de resignar-se amb en Trump, fa 4 anys eren els republicans que havien de suportar una gestió amb la que no estaven d'acord. Cada elecció provoca 50 milions de descontents.


Retrat robot dels votants satisfets per la victòria d'en Trump, segons l'imaginari europeu. Font


Una de les desgràcies dels EEUU és que no té pràcticament veïns. Canadà, Mèxic i el Carib. Amèrica del Nord ofereix pocs projectes diferents als seus habitants. Afortunadament, és cert que l'estructura federal dels EEUU mitiga en bona mesura aquest problema. No és el mateix viure a Califòrnia o Nova York que a Utah o Louisiana.

I per aquí va un dels millors arguments de l'independentisme: com més estats, més opcions diferents per viure. Si després aquests estats es federen lliurement o estableixen relacions de comerç o intercanvis culturals, fantàstic. Si no, cadascú que faci a casa seva el que vulgui i ja està.

El contraargument unionista és preguntar on és el límit. Una regió pot independitzar-se d'un país? I una ciutat d'una regió? I un barri d'una ciutat? I un carrer d'un barri? I un bloc de pisos...? I així fins arribar a l'individu. I sí, la llibertat absoluta és la de l'individu. Si fos possible, seria la millor opció. Que cada individu s'associés lliurement amb els individus que volgués per a les tasques o interessos que volgués.

Aquesta idea té algunes limitacions, en tant que bona part de la política està vinculada al territori. Per exemple, els trens i les carreteres. Per molt que jo vulgui associar-me amb un neozelandès i un xilè, el tren que necessito agafar el compartiré amb un català. I entre els habitants del territori hem de decidir si destinem recursos a un Rodalies o a un AVE.

Però hi ha altres àmbits que transcendeixen el territori. La cultura o la llengua la podem compartir amb qui volguem, sigui on sigui. Aquest mateix blog es pot seguir des de Catalunya, sí. Però també des de València (com fa el Vicent), des de Mallorca o des d'Argentina (si em seguiu des de llocs exòtic, si us plau, digueu-m'ho, que fa il·lusió saber-ho).

I la bona notícia és que aquests àmbits virtuals cada cop tenen més pes en les nostres vides. Cada vegada passem més temps a la xarxa. Així doncs, cada cop hi haurà una part de la nostra existència que dependrà menys dels Rajoys, Trumps o Putins. Una part que no necessitarà intermediaris, que ens permetrà connectar directament amb els interessos o persones que lliurement triem.

Alguns fins i tot han fet el pas de crear nacions virtuals, com Wirtland, que compta amb 5000 habitants. O Asgàrdia, la nació espacial. Potser en un futur, els humans ens podrem definir nacionalment segons criteris que poc tinguin a veure amb el lloc on hem nascut o on vivim i molt amb qui volem ser.

divendres, 4 de novembre de 2016

Lliurament de premis del VI Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio i presentació del llibre Comuniquem-nos!

Com ja vam comentar fa un parell de setmanes, el passat 29 d'octubre s'havien de lliurar els premis del VI Concurs ARC de Microrelats a la ràdio.

L'acte va estar presidit pel Ferran Planell, president de l'Associació de Relataires en Català, a qui van obligar a ser molt breu en les seves intervencions i conduït pel Toni Arencón, que va presentar dues taules literàries amb les novetats de l'any de diversos relataires, a càrrec de Glòria Calafell, Aleix de Ferrater, Liudmila Liutsko, Marta Pérez i Sierra, Empar Sáez, Sílvia Romero i Jordi Masó.

També hi van assistir altres relataires com en Garbi24, la Carme o l'E.VILADOMS, que va ser qui va aconseguir col·locar més relats a la final.

El guanyador del concurs va ser en Jordi Masó, amb el relat Progrés.
En segon lloc va quedar en Sergi Monteagudo, amb el relat Exorcizamus-te.exe.
I el tercer lloc va ser per en Frederic Blanco i el seu relat Censurada

Foto dels guanyadors dels 3 primers premis i també del guanyador del disseny de la portada. Extreta del facebook de ARC a la Ràdio, on també trobareu més fotos i vídeos dels autors llegint els relats guanyadors.


Després tothom va poder contemplar, fullejar i comprar el llibre Comuniquem-nos!, un petit triomf més de la literatura catalana, que lluita per sobreviure en condicions molt difícils, com va recordar el president de l'ARC i, de forma més irònica, en Toni Arencón, que va fer esment a la multitud de mitjans de comunicació de primera línia que van assistir a l'esdeveniment.

En acabar, es va anunciar la propera edició del Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio, que ja ha començat, amb el tema "Mitjans de Transport".