dijous, 10 d’agost de 2017

Petjades

Des que es van separar del grup, la Mada i l’Abe han caminat durant dos dies. El paisatge de la sabana sembla monòton però ells han après a orientar-s’hi. La Mada assenyala un baobab ressec. L’Abe reconeix el lloc i comença a remoure la terra. A un pam de profunditat troba la carbassa. Somriu, encara està plena d’aigua. Fa un glop llarg i se la passa a la Mada. Després, tots dos s’estiren sota l’ombra del baobab i observen els raigs de sol que es filtren entre les branques. El Déu de la vida, diu ella. El Déu de la mort, respon ell. I tots dos contemplen com va caient cap a l’horitzó, s’hi enfonsa i, a poc a poc, el cel es va esquitxant d’estels. La Mada recordarà tota la vida aquella nit en què ella i l’Abe van engendrar en Set.

En Set també caminarà per la sabana. I els seus fills. I els fills dels seus fills seguiran les seves passes i un dia aniran més enllà: sortiran de l’Àfrica, es multiplicaran i s’escamparan per tot el món.

I les ments d’aquests humans també seguiran les passes de la Mada i de l’Abe i, després de milers de generacions, inventaran la ciència, que els proporcionarà les eines per inspeccionar les petjades d’aquest llarg viatge. Arribaran fins a la prehistòria i descobriran una època crítica en la qual la població humana va baixar fins a només dos mil individus. Sota un clima hostil, els humans van haver de fer servir tot el seu enginy per sobreviure a l’extinció. Idees com enterrar una carbassa plena d’aigua durant l’època de pluges per fer-la servir durant l’època seca podien haver estat claus per la supervivència de la humanitat. Fins i tot s’aventuren a dir que els humans que es salvaren van ser els més enginyosos, els més homo sapiens. Potser sense aquella sequera els homo seríem descendents d’individus menys sapiens i no hi haurien hagut tants Mozarts, Einsteins i Wildes.

O potser l’Abe i la Mada no van tenir la idea d’enterrar la carbassa. Només la d’aixecar-se més d’hora que la resta de la tribu i anar-la a buscar.

La idea de la carbassa la vaig treure d'un reportatge vist fa molts anys, no recordo quin. De la quasi extinció humana, n'he trobat dos articles. Mentre buscava el reportatge vaig trobar aquestes dues notícies. Una diu que vam estar a punt d'extingir-nos fa 150.000 anys i l'altra fa 70.000 anys. I no tinc clar que no parlin de la mateixa catàstrofe. Font.

dimecres, 26 de juliol de 2017

Otero de Sanabria, ciudad de vacaciones.


La Jennifer i el Fernando passen pel control d’equipatges d’Atocha i s’apropen a l’espectacular locomotora d’AVE que els ha de dur de viatge amb l’Imserso. Arrosseguen les maletes mentre contemplen meravellats aquell prodigiós enginy de principis de segle. Són una parella de classe mitjana i fins a avui no s’havien pogut permetre el luxe de viatjar en AVE però fa dues setmanes que ell s’ha jubilat i ara poden pagar la tarifa reduïda. El Fernando no pot resistir la temptació de tocar la màquina amb la punta dels dits.

–És maca, oi? –diu la Jennifer.
–Ja no corren tant com abans però encara poden arribar a 228 km/h en alguns trams –contesta ell–. I pensar que quan van fer tota la xarxa van dir que eren trens inútils i cars que anirien buits i farien perillar les pensions...
–Uns exagerats. No ha passat res d’això –diu la Jennifer.

Certament, el tren va ple a vessar. Centenars de jubilats amb destí a Otero de Sanabria, població símbol dels beneficis de l’AVE. Dels 29 habitants del 2016 ha passat a més de 30.000 gràcies a l’impuls econòmic de l’estació. 

El Fernando es passa el trajecte mirant per la finestra, observant el paisatge verd esquitxat de roselles dels camps de cereal castellans. La Jennifer li agafa la mà i somriu.

El tren perd velocitat, hi ha rebombori als vagons. Per la finestra es veu Otero de Sanabria. Algun jubilat comenta que no s’assembla a les fotos. Hi ha un gran mur de formigó coronat amb filferro espinós que envolta tot el complex i soldats armats amb fusells automàtics.

–És pels terroristes– diu el passatger que seu rere el Fernando.

Un gran cartell a l’entrada del complex proclama “LES VACANCES US FARAN LLIURES”. El tren travessa fileres de barracons de fusta d’estil militar. El Fernando veu al fons una columna de fum negre que s’enlaira, espès, cap al cel. Nota la mà de la Jennifer estrenyent-li la seva tan fort que li fa mal.

–Mira! –diu el passatger del seient de darrere– Hi ha un taller per aprendre a fer sabons naturals.


La velocitat dóna una certa sensació d'alliberament. Però sovint només és una sensació. Font.

dijous, 13 de juliol de 2017

Essència

L’Església del pare Ford s’havia construït sobre un autocinema del segle XX. Vaig pensar que era el meu dia de sort perquè hi havia una plaça d’aparcament just al costat de l’Alfa Giulietta. Em vaig connectar al wifi de la congregació. El reverend emetia el sermó del dia, que contenia una lectura del llibre sagrat.

El primer dia l’home va crear el cotxe. I va veure que era bo i es conduïa bé. L’home va destil•lar la benzina i la va distribuir en estacions de servei perquè el cotxe s’alimentés. I va dir: faci’s la llum. I els fars de xenó van il•luminar la carretera...
Els fars de la Giulietta són tan rodonets i fan una llum tan pura...

El segon dia, l’home va crear la producció en cadena i va dir als Ford T: fabriqueu-vos en sèrie i pobleu la Terra.
El tercer dia l’home va crear Google i els cotxes autoconduïts. I així el cotxe va tenir lliure albir per decidir quins camins transitar. 
–T’agradaria...? –vaig començar a escriure-li un missatge a la Giulietta però no em sortien les paraules. Només sabia mirar-la de reüll i meravellar-me amb les seves corbes.

El sisè dia l’home va crear el canvi climàtic i va morir. Es va sacrificar per tots nosaltres, per salvar-nos del pecat original d’haver contaminat el món. I va deixar en els cotxes la seva empremta, l’ànima de l’home viu dins de cadascú de nosaltres i dóna sentit a la nostra existència.

–Ep, estigues atent al reverend!– em va dir la Giulietta per Bluetooth mentre em feia una subtil picada d’intermitent. No era el primer cop que m’enxampava repassant-li la carrosseria metal•litzada.
–Saps, Giulietta? Hi ha una carretera que va cap a l’Oest. Travessa el desert. M’agrada conduir-hi de nit. Quilòmetres i més quilòmetres de soledat on pots accelerar tot el que dóna de si el motor, sentir l’aire fresc al parabrises, la llum de la lluna plena acariciant-te suaument la pintura... Vols venir-hi amb mi aquesta nit?

La paraula essència també vol dir benzina. Font.

dimarts, 4 de juliol de 2017

Programació d'estiu

Quan arriba l'estiu, la majoria dels canals opta per donar vacances al personal i deixar la programació en serveis mínims. Reposicions de velles glòries i algun programa "fresc" d'estiu que més valdria haver substituït per qualsevol reposició.

No sé si no seria millor deixar marxar tots els treballadors, deixar l'edifici obert i que qualsevol pogués entrar i fer-hi un programa o curiosejar per la videoteca i posar les reposicions que volgués. Bé, potser és justament el que fan.

Aquest any optaré per les reposicions al blog. Com que sé que molts de vosaltres feu vacances i no vull estressar-vos, només hi posaré uns pocs relats, curtets i amb una foto. Podria fer com en Pons i reciclar posts antics però jo confio en la intel·ligència dels lectors d'aquest blog i dono per fet que saben buscar els posts antics. (Hi ha algun botó en algun lloc, crec.)

Que passeu un bon estiu!

dijous, 22 de juny de 2017

Per a qui escrivim?

La setmana passada vaig escriure un post sobre blogs que, això us sorprendrà, va tenir molt bona acollida entre els lectors d'aquest blog que són bloggers. Si sou bloggers i no ho heu fet encara, us recomano llegir els comentaris que em van fer (no passa sempre però, de vegades, són més interessants que el post).

Ara us explicaré una cosa semblant però més estranya. Fa quatre anys vaig escriure "Literatura per a robots" i va tenir molt d'èxit entre els robots. Si aneu al post veureu que hi ha almenys 12 comentaris fets per robots spammers. Però és que a més, dels 256 posts publicats en aquest blog fins al dia d'avui aquest és l'únic que ha estat comentat per robots. Casualitat o causalitat?

Us dono una altra dada estranya. Els que seguiu el blog sabreu que aquest hivern hi ha hagut una aturada d'un parell de mesos. Sense posts potser pensareu que el blog va tenir menys visites durant aquestes vacances, oi? Doncs mireu:

Ven-ho tot! Ven-ho tot! Ven-ho... No, és igual. Ja no cal.

Ah, direu, això és algun dels fans incondicionals del blog que, durant l'aturada, hi entrava cada 5 minuts per veure si ja hi havia un post nou. Bé, podria ser però sembla que la majoria de visites venien d'EEUU i, digueu-me conspiranoic, però el pic coincideix amb l'arribada de Trump al poder. (els que teniu blogs em podeu dir si també us ha passat?)

Deia, fa quatre anys, que potser caldria orientar els escrits als nostres lectors robòtics. Tenint en compte que els robots cada cop llegeixen més i als humans els costa una mica llegir, no sembla una idea tan marciana.

De fet, tot això que ara escrivim i que queda a internet i que, quan ens morim, potser encara segueix al ciberespai, va alimentant una bola cada cop més gran d'informació, massa voluminosa per ser llegida per humans però potser les Intel·ligències Artificials del futur (sense límits tan evidents com els humans en velocitat de lectura) poden dedicar-se a l'estudi d'escrits del segle XXI. De la mateixa manera que un arqueòleg d'avui pot estudiar una societat antiga gràcies a un pergamí trobat a l'arxiu d'un museu i treure'n tota mena de conclusions sobre aquesta cultura o un paleontòleg intenta endevinar la forma de vida i costums d'un animal extingit a partir d'un fòssil, potser els robots del futur estudiaran la nostra era a partir del que trobin a Internet.

És cert que hi ha una diferència entre les escasses fonts d'informació que tenim de les èpoques antigues i l'exagerada i redundant abundància de continguts que estem deixant nosaltres a Internet. I això també pot marcar diferències positives. Qui sap què podran fer en el futur amb el Big Data. Podran clonar-nos biològicament? Reproduir virtualment la nostra època per poder viatjar en el temps? En faran sèries? Videojocs?

Sovint penso que ens ha tocat viure una època fascinant, amb canvis tecnològics i socials molt ràpids, amb expectatives de futur enormes (per bé i per mal). I igual com les civilitzacions que van deixar documentació escrita són més conegudes per nosaltres que les que no (això delimita la frontera entre Prehistòria i Història), les civilitzacions digitals probablement també siguin més conegudes per generacions futures.

I potser aquesta és també una de les funcions dels blogs. Explicar als habitants del futur (humans, robots, alienígenes...?) qui érem nosaltres, què pensàvem, com vivíem, què ens emocionava.

Però no us preocupeu gaire de quedar bé, que ens jutjaran amb criteris que encara no coneixem.


dijous, 15 de juny de 2017

5 raons per les que els blogs estan en decadència

Es comenta des de fa 5 o 6 anys (des que vaig començar a escriure aquest blog, curiosament) que els blogs estan en decadència. Jo crec que els blogs ocupen un espai a Internet que no ocupa ningú altre. Deixes el blog i et fas un compte a una xarxa social? No és el mateix.

Però d'alguna manera, sí que és cert que la gent cada cop passa menys temps llegit, comentant o escrivint blogs i més fent likes i retuits. Però, per què?


1. L'efecte Videomatón.

Quan BTV va començar a emetre hi havia un programa que s'anomenava Videomatón. Els ciutadans inserien una moneda a una màquina que feia un vídeo d'un minut (si no recordo malament) en el qual podien fer i dir el que volguessin i després aquest vídeo s'emetia per BTV.

La potència d'aquest concepte de programa era la de democratitzar la televisió. La gent normal, i no només els famosos, tenien dret a sortir per la tele i potser tothom tenia coses interessants a dir. Hi va haver un cert boom. Però al cap d'un temps, el programa fet per amateurs de la comunicació resultava avorrit.

La gent que fa coses avorrides o diu bestieses només interessa si és gent famosa.

Deuen haver passat molts anys des del Videomatón perquè costa trobar-ne fotos a internet. Aquí una foto del seu fill, el Selfiematon. Font.


2. Les xarxes socials.

Les xarxes socials també abanderen aquest empoderament de la comunicació per part del poble i tenen molt d'èxit. Però també tenen empreses enormes darrere, amb grans inversions i interessos econòmics.

Així, mentre Google va deixar morir el Reader, facebook i twitter treballen cada dia per renovar les xarxes socials.


3. Els mòbils

No sé Wordpress però Blogger no s'ha adaptat gens bé als mòbils. L'aplicació per editar posts és horrorosa, comentar un blog és incomodíssim (a diferència de contestar un tuit, que és senzillíssim) i l'únic que funciona prou bé és el Feedly, per llegir blogs.

Personalment, puc dir que des que navego més per internet a través del mòbil i menys a través de l'ordinador, pràcticament no comento blogs. Aquí anem als punts 2 i 4: si no és negoci, les plataformes no inverteixen en adaptar-se als nous formats i cauen en desús.


4. Si no ets el consumidor ni tampoc el producte, llavors què ets?

I és més, què pretens?

El model de negoci dels blogs no està gens clar. Jo no guanyo ni un cèntim d'euro per escriure aquí. Vosaltres tampoc per llegir-me, ni tan sols heu d'apartar molestos anuncis emergents. Aleshores, si no estem movent diners, quin sentit té gastar temps aquí?



5. El temps.

Les xarxes socials ens han acostumat a un bombardeig d'impactes. Twitter et permet llegir 5 o 10 microposts en un minut. En el temps que llegeixes aquest post podies haver llegit més de 20 tuits. La brevetat és aliada de la mandra i també ve ajudada pel sistema de recompensa del cervell.

Potser heu deixat molts cops un post d'un blog a mitges però difícilment deixareu un tuit a mig llegir.



No sé si els que feu o llegiu blogs estareu d'acord amb el que he exposat aquí. Hi afegiríeu altres raons?

dimarts, 6 de juny de 2017

Trump tampoc sap quin temps farà demà a Sevilla

Recentment hem vist com mig món criticava Trump per la seva postura envers el canvi climàtic. Els EEUU de Trump no volen col·laborar per salvar el planeta del desastre climàtic, són bàrbars que giren l’esquena als científics, no com Europa, líder espiritual dels valors d’occident.

Val a dir que Europa està liderada per gent no gaire millor que en Trump en molts aspectes. Per exemple, el comissari europeu d’acció pel clima no és cap destacat ecologista sinó un exministre del PP famós per menjar vaques.



Cañete lluitant voraçment contra una vaca boja. Font.


En episodis anteriors, un company de consell de ministres de Cañete, el reflexiu Mariano Rajoy havia afirmat que això del canvi climàtic no estava gens clar, que tenia un cosí científic que deia que si no podíem saber quin temps faria a Sevilla l’endemà, com volíem fer cap predicció a tants anys vista?

L’episodi hauria tingut encara més gràcia si hagués estat el cunyat i no pas el cosí perquè conté una argumentació barroera que pretén treure conclusions a partir d’allò que, només aparentment, és una obvietat.

Perquè, intencionadament o no, confon dos conceptes que estan relacionats però no són el mateix: el temps i el clima.

És cert que les prediccions meteorològiques compten amb un cert marge d’error. Ara mateix no podem assegurar si el 23 d’agost d’aquest any farà calor o si plourà. Però en canvi, si ens pregunten quin mes serà més calorós, si un gener a Helsinki o un agost a Sevilla, és bastant probable que l’encertem. La ciència no et pot dir si un dia és bo per a celebrar una boda però sí si un mes és bo per sembrar un camp.

Quan feia classes d’ofimàtica vaig plantejar un Excel per explicar les funcions Mitjana i Desvest (desviació estàndard) que consistia en agafar dades meteorològiques de diversos municipis catalans i calcular-ne mitjana i desviació estàndard al llarg d’un any. Després, si acoloríem els resultats amb el format condicional, obteníem 3 grans grups de municipis que coincidien amb els 3 grans climes que trobem a Catalunya:

Temperatures suaus (penúltima columna vermella) i poca desviació (última columna blava), clima mediterrani.
Temperatures suaus i molta desviació hivern-estiu(última columna marró), clima continental.
Temperatures fresques (penúltima columna blava), clima de muntanya.
Podeu comparar vosaltres mateixos els encerts i errors de la realitat vs model amb aquest mapa climàtic. De fet, podria ser un bon treball de recerca de batxillerat:


Neil DeGrasse feia, a Cosmos, una metàfora molt didàctica sobre aquest tema. Un home passeja per la platja amb el seu gos, lligat amb una corretja. El gos fa moviments erràtics a dreta i esquerra, sembla difícil predir-ne res. Però si ens fixem en la trajectòria de l’amo, és probable que podem predir cap a on es dirigeix.

Neil DeGrasse ens explica el canvi climàtic mentre passeja el gos per la platja.

Val a dir que estudiar el clima és complicat. Seria com observar milions de gossos i, a partir dels seus moviments, deduir cap a on van els amos i, per tant, saber cap a on camina la humanitat. Sovint, quan tractem sistemes molt complexos en ciència, no podem moure’ns per certeses sinó per probabilitats.

Però les probabilitats també donen informació que cal tenir en compte. Imagineu que algú us ofereix un milió d’euros per jugar a la ruleta russa. 5 bales en un tambor de 6. No teniu la certesa de morir si hi jugueu però la probabilitat és un factor que us ha d’ajudar a prendre la decisió. No és el mateix un 83% que un 16% o un 0,004%. Diàriament prenem decisions que posen en risc la nostra vida. Pujar a un cotxe, menjar un croissant, beure un gintònic... Cada acció té un risc i un benefici associat que hem de saber valorar.


L’any 2013 els científics atribuïen una probabilitat del 95% a la teoria d’un canvi climàtic causat per l’home. Així que sí, Trump i el cosí de Rajoy tenen raó: no és segur que estiguem destrossant el clima del planeta. Però si confien tant en la seva sort, que agafin un revòlver carregat amb 19 de 20 bales i se la juguin ells sols, que el planeta és de tots i els prudents potser també tenim dret a existir.