dimarts, 22 de maig de 2018

Identitats digitals múltiples

Recentment, els tuits, articles i posts de Quim Torra i d'Elisenda Alamany m'han fet pensar en els humans digitals de Digitàlia, la meva novel·la no publicada. Més enllà de si s'ha tergiversat allò o tret de context això altre, m'interessa discutir sobre com la digitalització ens parla de la nostra identitat.

Digitàlia és un entorn on viuen éssers digitals anomenats Digital Egos, creats a partir de l'escaneig cerebral d'éssers humans. En el moment de la còpia, l'humà i el seu Digital Ego són mentalment idèntics però a partir d'aquí, els canvis en les experiències de l'un i de l'altre els converteixen en dues identitats diferents.

I he pensat que la nostra identitat digital també posa de manifest una certa divergència amb el nostre jo actual. El registre d'allò que hem fet i hem dit en cada moment és una fotografia digital del que som o més aviat s'han de veure com les petjades que marquen per on hem passat?

A Digitàlia hi ha diversos personatges dobles (humà + el seu Digital Ego) i tots tenen conflictes amb el seu alter ego. 

En Joan Scrivano és un advocat a qui l'ambició ha convertit en un empleat d'una organització mafiosa. Però el seu Digital Ego segueix sent el jove somiador de qui es va enamorar la seva dona.

En Dennis Moon seria el cas més adient per a aquest post. És un antic polític xenòfob que va ser assassinat que segueix existint a Digitàlia. Però a Digitàlia aprèn que les seves antigues lluites ja no tenen cap mena de sentit.

Fins i tot el propi creador de Digitàlia, l'Isidre Ferrer té un Digital Ego, del qual no parlaré per no fer spoilers (encara que dubto que acabeu llegint la novel·la si no l'heu llegit encara).

En tots els casos de la novel·la passa com amb els polítics de la realitat. L'humà de carn i ossos es disputa la identitat amb el seu alter ego digital i nosaltres, veient les diferències entre els dos no podem deixar de preguntar-nos: quin d'ells és l'autèntic?

Les distopies sobre identitats compartides gairebé mai no acaben bé. Font.


I aquest és potser el perill més gran de l'era digital. Ens estan creixent, a tots, identitats digitals per tot arreu. Amb el nostre nom, els cognoms, rostre. Unides a identitats dels nostres familiars, amics, companys de feina. Aquestes identitats són cada cop més complexes, més extenses, més accessibles a tothom. Així que cada cop us costarà més convèncer tothom que vosaltres sou la identitat real i elles les còpies.

dimarts, 8 de maig de 2018

Un submarí de 750 milions que no sura tindrà el nom d'un inventor de submarins que va morir en la pobresa

La història dels submarins podia haver començat quan Arquímedes va enunciar el seu famós principi. L'empenta que fa emergir els submarins s'explica com la força ascensional que ell va descriure. De tota manera, sovint les grans invencions pateixen camins tortuosos entre la descoberta dels principis en els quals es basen i la construcció d'aplicacions comercialment viables.

Si preguntem pel carrer qui va inventar el submarí, molts espanyols diran Isaac Peral. Molts catalans diran Narcís Monturiol. I, de fet, no està clar quin dels primers artefactes submergibles construïts per l'home hauria de considerar-se com el primer submarí. Però hi va haver un enginyer de Logronyo que va construir un submarí abans que ells.

En Cosme García Sáez va tenir una vida... interessant. Sembla que sense estudis superiors, va idear diversos invents, però centrem-nos en el submarí que va patentar el 1960.

El bateau plongeur podía albergar 2 passatgers.


Després d'una primera prova amb èxit, va construir un segon submarí i el va presentar a la reina Isabel II, que el va elogiar però que no va voler finançar-lo perquè tenia massa despeses per culpa d'una guerra a l'Àfrica. Anys més tard, el seu fill tornaria a oferir el submarí a l'armada espanyola per lluitar en la guerra de Cuba però es va desestimar l'oferta. Durant tots aquests anys, ningú va semblar entendre que un submarí podia ser útil per finalitats militars.

El submarí, que estava ancorat al port d'Alacant, va convertir-se en una nosa i el fill de l'inventor va haver d'aparcar-lo al fons del mar, on encara hi és. La moral d'en Cosme també es va enfonsar i aquest brillant inventor va acabar els seus dies com a captaire, pels carrers de Madrid.

Però no tot li va anar malament. A la Rioja han intentat recuperar la seva figura i hi ha un Institut amb el seu nom. I el ministeri de Defensa té previst posar també el nom d'en Cosme Garcia a un submarí de nova generació. L'únic problema és que encara no sura.

Probablement, el reconeixement serà vist amb bons ulls pels milers d'investigadors espanyols que, com en Cosme Garcia en el seu temps, veuen com el govern renuncia a finançar els seus projectes perquè ha de destinar quantitats obscenes de diners a projectes ruïnosos.

dimarts, 17 d’abril de 2018

El calze de la feina eterna

Els que no em coneixeu personalment potser fa 4 mesos que no teniu notícies de mi. Quan un blog té un període d'inactivitat prolongat, els lectors es poden preguntar: haurà tingut l'autor algun contratemps? Hauran aplicat el 155 al blog?

El cert és que he estat molt ocupat amb la família i la feina. I el poc temps "lliure" l'he fet servir per una recerca èpica: el calze de la feina eterna, altrament dit, oposicions.

Com a Indiana Jones i la darrera croada, per aconseguir l'objectiu cal superar 3 proves, que són les següents:

Només el penitent passarà.


A la pel·lícula es tractava de clavar els genolls a terra per evitar que et tallessin el cap. A les oposicions has de clavar els colzes a la taula i estudiar 75 temes.

El nom de Déu.

Si has superat la primera prova, has de defensar una programació davant del Tribunal. La programació està integrada per tot de conceptes expressats en argot propi de pedagogs, com les competències bàsiques o els objectius, que prenen forma a partir del llibre diví (BOE) on es publiquen les lleis que regulen l'ensenyament. Equivocar-se en una sola lletra pot fer que la programació s'enfonsi sota els teus peus i caiguis al buit.

El salt de la fe.


La prova de la Unitat Didàctica és com un salt de fe, un pont de coneixement que construeixes sobre el buit per transportar els teus alumnes cap als objectius didàctics acomplerts sense que cap d'ells es precipiti al buit.

La prova final.

Quan ja has superat les tres proves, ve el més difícil: demostrar que ets mereixedor del calze. Aquí les oposicions són tot el contrari que el Sant Greal. En comptes de buscar la humilitat, has de demostrar mèrits i presentar tots els títols i certificats de què puguis presumir.

La feina eterna.

El cavaller que custòdia el Sant Greal és el funcionari que més temps ha ocupat el seu lloc de feina. I és una bona metàfora del que significa aprovar una oposició. Perquè sí, al principi sembla fascinant el poder que dona el Sant Greal però, segons com, passar-se segles sol i tancat en aquell temple, sense poder sortir, pot convertir-se en un autèntic malson.

Quants funcionaris coneixeu que estan atrapats de per vida en una feina que no els agrada, que no els aporta res però que tampoc volen abandonar?

dimarts, 19 de desembre de 2017

La Junta Electoral Central ha aplicat el 155 a aquest blog i avui publica un post amb propaganda electoral dels partits que es presenten a les eleccions del 21D. Depenent de què voteu, es valorarà tornar la gestió del blog al seu antic propietari.



JxCat: Vota per restituir un president que va ser destituït de forma il·legítima i que, probablement, no podrà tornar a Catalunya si guanya les eleccions. No podem dir gaire cosa de què farem, de si haurem de formar un govern a l'exili o si posarem uns becaris a gestionar l'autonomia que potser ens tornen o potser no. Qualsevol cosa que diguem en campanya podrà ser utilitzada en contra nostra davant d'un tribunal.

El líder de JxCat apareix per plasma per intentar guanyar-se la confiança dels espanyols, que fa anys que confien en un president que fa rodes de premsa a través de la tele. Font.


ERC: Nosaltres tampoc podem dir gaire cosa de què farem, ja que tenim el nostre líder a la presó. Que no és per motius polítics, eh? Però tot el que faci políticament pot ser utilitzat en contra seva. Sembla una paradoxa però és un dogma de fe de la Constitució, com la Santíssima Trinitat. És així i ja està. També ens has de votar perquè no guanyi Ciutadans, tot i que de fet ens estem pensant si volem guanyar o no. Governar ara és un marró considerable i tenim un nombre finit de gent que vol anar a la presó. El pitjor de tot, sabem que d'aquí 40 anys, l'esquerra "de debò" encara es posaria la medalla d'haver lluitat ells sols contra el Rajoyisme, de la mateixa manera que fan ara amb el franquisme, quan nosaltres teníem els nostres homes i dones a vorals, a l'exili o la presó.

-Com va la situació per Catalunya amb el 155?
-Doncs no ens podem queixar.
-Llavors, no va tan malament com us pensàveu?
-No, no, vull dir que no ens deixen queixar-nos. Font.


CUP: Encara que presentem sempre els millors candidats, a nosaltres les eleccions ens importen poc. La lluita per la República catalana és al carrer. Ens mobilitzarem als barris, als CDR, a les xarxes socials, a les cases okupes, als ateneus, als centres cívics, als mitjans (quan ens hi conviden, que costa) i, sí, també a les urnes. Mai ens rendirem! Nosaltres tenim gent de sobres per ficar a la presó i, de fet, amb nosaltres no s'hi atreveixen gaire. Tenen por que adoctrinem els presos en la lluita marxista-feminista-globalista-revolucionària i perdin el control de l'entramat mafiós heteropatriarcal que governa Espanya.


Luke Skywalker reuneix el CDR del seu barri per discutir les mesures a prendre contra l'estrella de la Mort.


PP: Voteu-nos perquè hem empresonat o fet fugir del país el govern separatista sediciós. Alguns maricomplejines diran que han estat els jutges però nosaltres en reclamem el mèrit. Creieu que la Justícia espanyola és independent? La independència és anti-espanyola! Ja sigui la de Catalunya, la dels jutges o la dels mitjans. De tota manera, podeu votar també PSC, Ciudadanos o CeC, que faran el que nosaltres els diguem des de Madrid. O, si voleu votar els separates, ens importa un rave. Fem un altre 155 i seguim governant directament des de Madrid. En el fons és més barat que tenir un govern titella. I si tampoc podem sucar comissions nosaltres, de què serveix? Millor gestionar-ho tot des de Madrid directament, que allà sí que tenim tots els sobres controlats. Així que si no ens voleu votar, quasi millor que voteu els separates.

Voteu-nos per salvar Catalunya del caos! Font.


PSC: Volem desinfectar Catalunya d'independentistes. Curarem els catalans dels mals de l'independentisme amb unes pastilles que, això és casualitat, eh?, hem copiat al PP. Però les nostres són vermelles, que és un color d'esquerres, eh? Ara que hi pensem, a Matrix també podies triar entre pastilles blaves i vermelles i eren opcions diametralment oposades. La blava significava que tornaves a les dolces mentides de Matrix (té sentit perquè és el PP i no nosaltres qui controla el poder mediàtic) i la vermella volia dir que descobries la crua veritat. Així que si voleu saber quina és la crua realitat, voteu-nos. Si governem, farem retallades, enfonsarem el país i donarem les culpes a algú altre.

Català, tria la teva pastilla per sortir de Matrix. Font.


Ciudadanos: Nosaltres decidim qui és normal i qui no. Els no normals no haurien de tenir fills. Quan pactem amb el PSC, ells desinfectaran els no normals, que és una mica el que feien els nazis però recordeu que a Catalunya els nazis no són aquells que en acabar les nostres manis reparteixen pallisses pel carrer sinó els separatistes que es volen saltar la legalitat i la Constitució. O més ben dit, la part important de la Constitució, que és la Unidad de España. La resta, sincerament, ens importa un rave.

El túnel del temps de Cs. Entres per un cantó a buscar la Constitució i surts per l'altre cantó al 1939. Font.



CeC: Ens agrada fer el contrari que Convergència, que ara s'ha canviat uns quants cops de nom, no sé què volen amagar amb tants canvis de nom. Des de Catalunya en Comú Podem Iniciativa per Catalunya Esquerra Unida i Alternativa (antic PSUC) ens agrada la honestedat. Però també l'equidistància. De tant en tant som una mica deshonestos, per poder ser més equidistants. De vegades defensem drets socials. D'altres, ens posem de perfil. Especialment si toca defensar Convergència. Ah, alguns es creuen més revolucionaris que nosaltres per haver estat empresonats o exiliats però recordeu que feien retallades. I fent bona cara, eh? No com nosaltres, que quan hem estat en un govern retallador hem fet cara de pomes agres.

L'equí proper sembla simpàtic però recordeu que s'ha apropat a la càmera unilateralment. Heu de votar l'equí distant. A CeC portem uns dies debatent si un Unicorn seria també un equí i si, en cas de ser-ho, el podríem adoptar com a mascota del partit.



Fins aquí l'espai gratuït de propaganda electoral cedit desinteressadament per aquest blog en compliment de la legalitat vigent. Com li van dir a Indiana Jones, escull sàviament.

divendres, 24 de novembre de 2017

Serrallonga i el Romanticisme

El romanticisme es caracteritza per buscar i ressaltar la bellesa d'allò tràgic. Idealitza personatges foscos, herois romàntics que tenen gairebé sempre un destí funest. El Romanticisme català, per exemple, va mitificar el comte Arnau i en Serrallonga.

Aquest últim era un bandoler que robava, segrestava i matava gent. No sé quants de vosaltres l'haguéssiu convidat a sopar a casa vostra però els romàntics catalans van decidir que mereixia cançons, llibres i llegendes en el seu honor. I fins i tot van convertir-lo en una mena de Robin Hood que robava als rics per donar-ho als pobres i que va rescatar la seva estimada dels nyerros.

Quan era petit, al cau cantàvem una cançó sobre ell. No recordo si era aquesta però el vídeo té fotos molt maques.

Els nyerros i els cadells eren l'equivalent català del s.XVII als Jets i els Sharks de West Side Story o als Ñetas i Latin Kings.

Bé, el cas és que recentment, en una visita a la Garrotxa, una senyora ens va parlar del crim relacionat amb la parella de joves que va aparèixer al pantà de Susqueda. Ens va desaconsellar apropar-nos a la zona perquè hi havia una gent que ella va definir com 'okupes' però que per la descripció s'ajustaven més a la idea de bandolers.

Al costat del pantà hi ha, justament, el bosc de Serrallonga, on es diu que fa 3 segles s'amagava el bandoler amb la seva banda. Dos grups d'assassins violents en un mateix bosc, separats per quatre segles. No sé si algun dia, alguns romàntics del futur dedicaran cançons als assassins d'aquesta parella de joves del s.XXI, així com els del segle XIX van fer amb els bandolers del s.XVII. Quins elements caldrien per convertir uns delinqüents sanguinaris en herois romàntics?

Potser és a causa d'aquesta idealització absurda del romanticisme que va sorgir la famosa sentència de Karl Marx: La Història es repeteix dos cops, el primer com a tragèdia, el segon com a farsa.

divendres, 3 de novembre de 2017

Il paese nostro

Fa un temps parlava amb un home italià sobre la situació del seu país i em va explicar amb certa naturalitat com s'havia institucionalitzat la màfia.

Els fills dels mafiosos, deia, han anat a la universitat i s'han convertit en empresaris, jutges, polítics, etc. Això implica un escalat del funcionament mafiós, que ara ja forma part del sistema.

Si heu vist la saga de Godfather (El Padrí), ja explica una situació semblant. Arriba un moment on els mafiosos volen ser ciutadans respectats. No volen pels seus fills una vida delictiva. Si bé, d'una altra banda, tampoc volen renunciar al poder que la violència de la famiglia exerceix sobre els seus enemics.

A Godfather, els mafiosos es comparen amb l'Imperi Romà. Mare nostrum. Cosa nostra. El poder, regnar sobre una ciutat o un imperi. En el fons, els antics regnes no deixaven de ser clans mafiosos. Què eren els nobles? Guerrers que mataven, saquejaven i sotmetien pobles. I que van voler que els seus fills tinguessin una vida respectable. Igual que els mafiosos.


La música del tema central de Godfather és formidable.


La democràcia se suposa que acaba amb la noblesa com a estament que mana per dret adquirit. Són els ciutadans qui lliurement trien qui volen que els governi. I, per tant, els fills dels saquejadors no tenen més drets que els altres. Però segueixen tenint avantatges. Imagineu que aquests clans mafiosos van col·locant els seus fills en llocs estratègics. I un cop dins, aquests ajuden a altres membres del clan a col·locar-se també. Imagineu que hi ha una connivència entre la violència dels mafiosos i les decisions judicials preses pels seus fills. O amb les decisions polítiques preses pels polítics de la màfia i els empresaris de la màfia (concessions de contractes, per exemple).

I potser els ciutadans se n'adonen d'aquest joc brut i tenen el vot per canviar-ho. Però, què passa si els polítics de la màfia estan a més d'un partit? O si els polítics rivals reben un tracte nefast per part de mitjans de comunicació en mans de la màfia? O si són perseguits i engarjolats injustament per part de jutges mafiosos? Quina qualitat democràtica pot tenir un país controlat per una banda de mafiosos?

I el més preocupant: com pot un país així tornar a ser una democràcia de qualitat?

divendres, 20 d’octubre de 2017

El mur

Vivim ara moments de gran tensió política i costa escriure posts com els que acostumaven a sortir en aquest blog. De fet, en tinc un parell d'escrits i trobo que no és adient publicar-los perquè aquests dies estan passant massa coses importants.

Els que seguiu aquest blog sabreu que m'agrada fer propostes imaginatives per ajudar a resoldre els conflictes. Si la setmana passada parlàvem d'estats d'Schrödinger, aquesta setmana plantegem un altre escenari menys glamurós: el mur.

Com haureu observat, l'Estat espanyol i bona part de la claca mediàtica i demogràfica que li dóna suport incondicional veu cada vegada amb més bons ulls la idea de ficar a la presó tots els independentistes. Malauradament, això presenta una logística complicada. Cal construir moltes presons, contractar molt personal, mantenir massa presos... En definitiva, surt molt car.

Paral·lelament, els independentistes desitgen cada vegada més la separació d'Espanya. La solució podria ser tan simple com un mur que anés des del Pirineu fins a l'Ebre. Per als espanyols, el mur faria la funció de presó que tancaria els catalans. Cap independentista podria entrar a Espanya si estigués complint condemna pel delicte (real o inventat) pel qual hagués estat condemnat. O potser es podrien negociar permisos, tercers graus, etc. Per als independentistes, el mur constituiria una separació física de l'Estat espanyol, una barrera que protegís Catalunya de les agressions espanyoles.

La construcció del mur de Berlín va empresonar físicament els ciutadans del Berlín occidental en un sol dia. La ironia fou que molts ciutadans que vivien fora del mur van intentar travessar il·legalment a la zona tancada pel mur, on creien que hi havia més llibertat.


Aquest projecte probablement despertaria l'entusiasme de les elits espanyoles, amants de la febre del totxo, així com dels sectors més radicals de la CUP, amants de les pintades reivindicatives.

I la millor part d'aquesta idea és que un bon dia, els ciutadans d'ambdós cantons del mur podrien arribar a la conclusió que el mur ja no és necessari i enderrocar-lo. L'Estat espanyol podria entendre que els independentistes ja han complert la seva condemna i tornen a ser éssers humans dignes i els independentistes catalans podrien deixar de percebre l'Estat espanyol com una amenaça a les seves llibertats i drets. I llavors, els pobles català i espanyol podrien respectar-se mútuament i conviure amb germanor.