dijous, 7 de setembre de 2017

Especial 11S: Dies estranys.

Falta menys d'un mes per l'1-O i hi ha la sensació de viure dies estranys, d'estar entrant en un territori inexplorat. Potser encara no vaguem per l'espai sideral però comencem a veure fenòmens inusuals.

Per exemple, era habitual que un partit polític es presentés a les eleccions amb un programa i, després de les eleccions fes accions de govern contràries a allò que havia promès. Una mena de "eps, que això que hem dit que faríem es veu que no ho podem fer, quina llàstima, eh?". Una d'aquestes promeses és el famós Apoyaré, un dels punts clau que històricament expliquen on som avui.

És cert que es critica a Junts Pel Sí que no hagin dut a terme fil per randa el full de ruta amb què es van presentar. Però també és cert que, en no tenir majoria absoluta, de vegades has de pactar i modificar allò que havies promès als teus electors. I, en tot cas, el que han canviat no és l'essència d'allò que van presentar com la manera de dur-ho a terme.

Aquesta manera ha vingut molt condicionada per pressions de tot tipus, com per exemple les amenaces judicials. I aquí trobem un autèntic Expedient X de la política: el polític al servei del votant.

Un dels misteris de l'1-O. On s'amaguen les urnes? Si us aixequeu ben d'hora ben d'hora l'1-O potser les podeu veure sortir del seu amagatall.


Estàvem molt acostumats als que es feien polítics per forrar-se. Alguns fins i tot ho admetien obertament. Però, on havíem vist justament el contrari? És a dir, ficar-te en política i córrer el risc que et confisquin tot el que tens?

Hi ha qui diu que el Procés serveix perquè els polítics de CiU escapin de la Justícia espanyola. Però això només seria possible en una Catalunya independent que, aquests mateixos, diuen que és impossible. I el que sí que està passant és que s'estan duent a terme accions judicials contra ells per un delicte tan terrible i antidemocràtic com posar urnes.

(
-Que no és per posar urnes, que és per desobeir el TC!
-Desobeir el què?
-La prohibició de posar urnes.
-Entesos. Queda aclarit.
)

Jo ara mateix no sé com acabarà tot això. Aconseguirà Catalunya la independència? Es podrà votar amb certa normalitat l'1-O? Quin resultat hi haurà i què passarà després de l'1-O? No faré pronòstics però sí que vull treure dues conclusions molt positives del que hem vist fins ara:

  1. Tenim uns polítics que se l'estan jugant, i molt, pels votants que vam dipositar la nostra confiança en ells. Quants de vosaltres us arriscaríeu, per exemple, a ingressar els impostos a la hisenda catalana si la hisenda espanyola també us els reclama i correu el risc d'haver de pagar dos cops o rebre un embargament?
  2. Els diputats actuals de JxS i la CUP veuen com un escenari probable la independència de Catalunya. En cas contrari, quin benefici obtindrien d'arriscar-se a ser perseguits judicialment per l'Estat espanyol?


Això comportaria un risc terrible per a tots vosaltres. Podria ser que s'acabessin els posts especials sobre l'11S que van apareixent al blog des de fa 4 anys. I hauria d'escriure sobre contes, ciència o altres temes que no interessen a ningú. Però bé, sempre ens quedarà rellegir l'històric:


dissabte, 26 d’agost de 2017

Sense por

Avui milers de persones sortiran als carrers de Barcelona per manifestar-se contra el terror amb el lema "no tinc por". Hi ha qui diu que el lema no és adient, que sí que tenim por i que s'hauria d'haver triat una fórmula més clàssica de condemna del terrorisme.

Però, hem de tenir por?

La por és un instint irracional que ve als gens dels humans com a mecanisme de defensa contra tota mena de perills. Allò que posa en risc la nostra supervivència ens fa por, per intentar allunyar-nos-en i intentar salvar la vida.

El que passa és que sovint allò que ens fa por no és més perillós que altres coses que no ens fan por. Per exemple, els mosquits maten molta més gent que els lleons. És cert que això és perquè hi ha molts més mosquits i estan més en contacte amb nosaltres i que si ens trobéssim amb un lleó la nostra vida correria més risc que si ens trobem amb un mosquit. Però tenir por dels lleons en el nostre dia a dia és absurd perquè no tenen gaires oportunitats de fer-nos mal.

Per tant, trobo lògic que tinguem por quan ens trobem enmig d'un atac terrorista, amb fanàtics assassinant sense miraments a qualsevol que es posi per davant però, hem de deixar de viure com vivíem fins ara per por al terrorisme?

Per racionalitzar la por, és a dir prendre decisions basades en el perill real, és útil fer ús de l'estadística. Així, a Europa, l'any 2015 van morir:

Això vol dir que per cada mort per terrorisme van morir 144 per accidents de trànsit, 605 en accident domèstic i 3611 per culpa del tabac. Per tant, si hem de deixar de fer coses per por a morir, el terrorisme seria un dels últims factors a tenir en compte, des d'un punt de vista racional. Fixeu-vos que el terrorisme busca l'espectacularitat en les seves accions per tal de maximitzar l'impacte mediàtic i traslladar a la població la sensació de "podies haver estat tu". Qui no ha passejat mai per les Rambles? Qui no ha agafat mai un tren o un avió?

El nou terrorisme global no està donant xifres superiors al vell terrorisme local europeu. Font.


Si anem a altres països les xifres augmenten. Per exemple a Iraq van morir unes 6.000 persones i a l'Afganistan unes 3.000 (xifres semblants a les d'accidents de trànsit). Però són països que viuen en guerra.

Amb aquesta racionalització no vull fer entendre que el terrorisme no sigui un problema greu. Morir en un atac terrorista és terrible. Les families, amics o veïns de les víctimes han d'enfrontar-se a l'odi dels assassins, acceptar que entre nosaltres viu gent capaç d'assassinar a sang freda persones innocents, fanatitzades per un fonamentalisme monstruós. Cal lluitar contra el terrorisme per reduir-lo a la mínima expressió. 

Però la meva opinió és que no li hem de donar el triomf de fer-nos canviar la nostra forma de vida per por. No hem de deixar d'anar a un concert, agafar un tren o un avió o fer un passeig per les Rambles per por als terroristes. Que la por no esguerri cap més vida de les que ha destrossat la violència.


Finalment, vull reconèixer l'actuació dels que el 17A corrien en sentit contrari. Els mossos que van  jugar-se la vida per desarticular la cèl·lula terrorista en un temps rècord, el personal d'emergències i sanitaris que van salvar moltes vides amb la seva ràpida intervenció i a tots aquells que heu manifestat suport a les víctimes. Moltes gràcies.

dijous, 10 d’agost de 2017

Petjades

Des que es van separar del grup, la Mada i l’Abe han caminat durant dos dies. El paisatge de la sabana sembla monòton però ells han après a orientar-s’hi. La Mada assenyala un baobab ressec. L’Abe reconeix el lloc i comença a remoure la terra. A un pam de profunditat troba la carbassa. Somriu, encara està plena d’aigua. Fa un glop llarg i se la passa a la Mada. Després, tots dos s’estiren sota l’ombra del baobab i observen els raigs de sol que es filtren entre les branques. El Déu de la vida, diu ella. El Déu de la mort, respon ell. I tots dos contemplen com va caient cap a l’horitzó, s’hi enfonsa i, a poc a poc, el cel es va esquitxant d’estels. La Mada recordarà tota la vida aquella nit en què ella i l’Abe van engendrar en Set.

En Set també caminarà per la sabana. I els seus fills. I els fills dels seus fills seguiran les seves passes i un dia aniran més enllà: sortiran de l’Àfrica, es multiplicaran i s’escamparan per tot el món.

I les ments d’aquests humans també seguiran les passes de la Mada i de l’Abe i, després de milers de generacions, inventaran la ciència, que els proporcionarà les eines per inspeccionar les petjades d’aquest llarg viatge. Arribaran fins a la prehistòria i descobriran una època crítica en la qual la població humana va baixar fins a només dos mil individus. Sota un clima hostil, els humans van haver de fer servir tot el seu enginy per sobreviure a l’extinció. Idees com enterrar una carbassa plena d’aigua durant l’època de pluges per fer-la servir durant l’època seca podien haver estat claus per la supervivència de la humanitat. Fins i tot s’aventuren a dir que els humans que es salvaren van ser els més enginyosos, els més homo sapiens. Potser sense aquella sequera els homo seríem descendents d’individus menys sapiens i no hi haurien hagut tants Mozarts, Einsteins i Wildes.

O potser l’Abe i la Mada no van tenir la idea d’enterrar la carbassa. Només la d’aixecar-se més d’hora que la resta de la tribu i anar-la a buscar.

La idea de la carbassa la vaig treure d'un reportatge vist fa molts anys, no recordo quin. De la quasi extinció humana, n'he trobat dos articles. Mentre buscava el reportatge vaig trobar aquestes dues notícies. Una diu que vam estar a punt d'extingir-nos fa 150.000 anys i l'altra fa 70.000 anys. I no tinc clar que no parlin de la mateixa catàstrofe. Font.

dimecres, 26 de juliol de 2017

Otero de Sanabria, ciudad de vacaciones.


La Jennifer i el Fernando passen pel control d’equipatges d’Atocha i s’apropen a l’espectacular locomotora d’AVE que els ha de dur de viatge amb l’Imserso. Arrosseguen les maletes mentre contemplen meravellats aquell prodigiós enginy de principis de segle. Són una parella de classe mitjana i fins a avui no s’havien pogut permetre el luxe de viatjar en AVE però fa dues setmanes que ell s’ha jubilat i ara poden pagar la tarifa reduïda. El Fernando no pot resistir la temptació de tocar la màquina amb la punta dels dits.

–És maca, oi? –diu la Jennifer.
–Ja no corren tant com abans però encara poden arribar a 228 km/h en alguns trams –contesta ell–. I pensar que quan van fer tota la xarxa van dir que eren trens inútils i cars que anirien buits i farien perillar les pensions...
–Uns exagerats. No ha passat res d’això –diu la Jennifer.

Certament, el tren va ple a vessar. Centenars de jubilats amb destí a Otero de Sanabria, població símbol dels beneficis de l’AVE. Dels 29 habitants del 2016 ha passat a més de 30.000 gràcies a l’impuls econòmic de l’estació. 

El Fernando es passa el trajecte mirant per la finestra, observant el paisatge verd esquitxat de roselles dels camps de cereal castellans. La Jennifer li agafa la mà i somriu.

El tren perd velocitat, hi ha rebombori als vagons. Per la finestra es veu Otero de Sanabria. Algun jubilat comenta que no s’assembla a les fotos. Hi ha un gran mur de formigó coronat amb filferro espinós que envolta tot el complex i soldats armats amb fusells automàtics.

–És pels terroristes– diu el passatger que seu rere el Fernando.

Un gran cartell a l’entrada del complex proclama “LES VACANCES US FARAN LLIURES”. El tren travessa fileres de barracons de fusta d’estil militar. El Fernando veu al fons una columna de fum negre que s’enlaira, espès, cap al cel. Nota la mà de la Jennifer estrenyent-li la seva tan fort que li fa mal.

–Mira! –diu el passatger del seient de darrere– Hi ha un taller per aprendre a fer sabons naturals.


La velocitat dóna una certa sensació d'alliberament. Però sovint només és una sensació. Font.

dijous, 13 de juliol de 2017

Essència

L’Església del pare Ford s’havia construït sobre un autocinema del segle XX. Vaig pensar que era el meu dia de sort perquè hi havia una plaça d’aparcament just al costat de l’Alfa Giulietta. Em vaig connectar al wifi de la congregació. El reverend emetia el sermó del dia, que contenia una lectura del llibre sagrat.

El primer dia l’home va crear el cotxe. I va veure que era bo i es conduïa bé. L’home va destil•lar la benzina i la va distribuir en estacions de servei perquè el cotxe s’alimentés. I va dir: faci’s la llum. I els fars de xenó van il•luminar la carretera...
Els fars de la Giulietta són tan rodonets i fan una llum tan pura...

El segon dia, l’home va crear la producció en cadena i va dir als Ford T: fabriqueu-vos en sèrie i pobleu la Terra.
El tercer dia l’home va crear Google i els cotxes autoconduïts. I així el cotxe va tenir lliure albir per decidir quins camins transitar. 
–T’agradaria...? –vaig començar a escriure-li un missatge a la Giulietta però no em sortien les paraules. Només sabia mirar-la de reüll i meravellar-me amb les seves corbes.

El sisè dia l’home va crear el canvi climàtic i va morir. Es va sacrificar per tots nosaltres, per salvar-nos del pecat original d’haver contaminat el món. I va deixar en els cotxes la seva empremta, l’ànima de l’home viu dins de cadascú de nosaltres i dóna sentit a la nostra existència.

–Ep, estigues atent al reverend!– em va dir la Giulietta per Bluetooth mentre em feia una subtil picada d’intermitent. No era el primer cop que m’enxampava repassant-li la carrosseria metal•litzada.
–Saps, Giulietta? Hi ha una carretera que va cap a l’Oest. Travessa el desert. M’agrada conduir-hi de nit. Quilòmetres i més quilòmetres de soledat on pots accelerar tot el que dóna de si el motor, sentir l’aire fresc al parabrises, la llum de la lluna plena acariciant-te suaument la pintura... Vols venir-hi amb mi aquesta nit?

La paraula essència també vol dir benzina. Font.

dimarts, 4 de juliol de 2017

Programació d'estiu

Quan arriba l'estiu, la majoria dels canals opta per donar vacances al personal i deixar la programació en serveis mínims. Reposicions de velles glòries i algun programa "fresc" d'estiu que més valdria haver substituït per qualsevol reposició.

No sé si no seria millor deixar marxar tots els treballadors, deixar l'edifici obert i que qualsevol pogués entrar i fer-hi un programa o curiosejar per la videoteca i posar les reposicions que volgués. Bé, potser és justament el que fan.

Aquest any optaré per les reposicions al blog. Com que sé que molts de vosaltres feu vacances i no vull estressar-vos, només hi posaré uns pocs relats, curtets i amb una foto. Podria fer com en Pons i reciclar posts antics però jo confio en la intel·ligència dels lectors d'aquest blog i dono per fet que saben buscar els posts antics. (Hi ha algun botó en algun lloc, crec.)

Que passeu un bon estiu!

dijous, 22 de juny de 2017

Per a qui escrivim?

La setmana passada vaig escriure un post sobre blogs que, això us sorprendrà, va tenir molt bona acollida entre els lectors d'aquest blog que són bloggers. Si sou bloggers i no ho heu fet encara, us recomano llegir els comentaris que em van fer (no passa sempre però, de vegades, són més interessants que el post).

Ara us explicaré una cosa semblant però més estranya. Fa quatre anys vaig escriure "Literatura per a robots" i va tenir molt d'èxit entre els robots. Si aneu al post veureu que hi ha almenys 12 comentaris fets per robots spammers. Però és que a més, dels 256 posts publicats en aquest blog fins al dia d'avui aquest és l'únic que ha estat comentat per robots. Casualitat o causalitat?

Us dono una altra dada estranya. Els que seguiu el blog sabreu que aquest hivern hi ha hagut una aturada d'un parell de mesos. Sense posts potser pensareu que el blog va tenir menys visites durant aquestes vacances, oi? Doncs mireu:

Ven-ho tot! Ven-ho tot! Ven-ho... No, és igual. Ja no cal.

Ah, direu, això és algun dels fans incondicionals del blog que, durant l'aturada, hi entrava cada 5 minuts per veure si ja hi havia un post nou. Bé, podria ser però sembla que la majoria de visites venien d'EEUU i, digueu-me conspiranoic, però el pic coincideix amb l'arribada de Trump al poder. (els que teniu blogs em podeu dir si també us ha passat?)

Deia, fa quatre anys, que potser caldria orientar els escrits als nostres lectors robòtics. Tenint en compte que els robots cada cop llegeixen més i als humans els costa una mica llegir, no sembla una idea tan marciana.

De fet, tot això que ara escrivim i que queda a internet i que, quan ens morim, potser encara segueix al ciberespai, va alimentant una bola cada cop més gran d'informació, massa voluminosa per ser llegida per humans però potser les Intel·ligències Artificials del futur (sense límits tan evidents com els humans en velocitat de lectura) poden dedicar-se a l'estudi d'escrits del segle XXI. De la mateixa manera que un arqueòleg d'avui pot estudiar una societat antiga gràcies a un pergamí trobat a l'arxiu d'un museu i treure'n tota mena de conclusions sobre aquesta cultura o un paleontòleg intenta endevinar la forma de vida i costums d'un animal extingit a partir d'un fòssil, potser els robots del futur estudiaran la nostra era a partir del que trobin a Internet.

És cert que hi ha una diferència entre les escasses fonts d'informació que tenim de les èpoques antigues i l'exagerada i redundant abundància de continguts que estem deixant nosaltres a Internet. I això també pot marcar diferències positives. Qui sap què podran fer en el futur amb el Big Data. Podran clonar-nos biològicament? Reproduir virtualment la nostra època per poder viatjar en el temps? En faran sèries? Videojocs?

Sovint penso que ens ha tocat viure una època fascinant, amb canvis tecnològics i socials molt ràpids, amb expectatives de futur enormes (per bé i per mal). I igual com les civilitzacions que van deixar documentació escrita són més conegudes per nosaltres que les que no (això delimita la frontera entre Prehistòria i Història), les civilitzacions digitals probablement també siguin més conegudes per generacions futures.

I potser aquesta és també una de les funcions dels blogs. Explicar als habitants del futur (humans, robots, alienígenes...?) qui érem nosaltres, què pensàvem, com vivíem, què ens emocionava.

Però no us preocupeu gaire de quedar bé, que ens jutjaran amb criteris que encara no coneixem.