Denèbola, per Lluís Cosgaya.

Reconec, Sergi, que la lectura del teu relat DENÈBOLA ha estat enriquidora en el sentit d’haver estat capaç de provocar-me força reflexions; primer de tot sobre la importància de les emocions com a forma d’arribar al coneixement, però també, evidentment, sobre si el món que ens envolta és real o fictici, un dels conceptes més tractats per la filosofia al llarg del temps.

Amb tot, el primer vincle que em va venir al cap mentre el llegia va ser amb Matrix, tot i les diferències evidents que separen en Doriath d’en Neo. Pot ser la principal que aquest últim, un cop és conscient de l’engany que viu, lluita per sortir d’aquest món fictici, mentre que el protagonista de Denèbola, conscient de la nul·litat emocional de la seva perfecció divina i atret per aquesta revolucionària forma d’aprenentatge basada en les sensacions, decideix voluntàriament viure aquesta simulació com a experiència enriquidora tot i ser conscient que aquesta decisió implicava oblidar, a més de perdre transitòriament la seva identitat i condició divina.

Justament aquest detall de l’oblit em fa pensar també a l’ànima de Plató que, havent conegut la perfecció del món de les Idees, viu ara ignorant, en un món irreal, aprenent allò que ja sabia i lligada a un cos imperfecte que l’esclavitza. Però també aquí les diferències entre la simulació viscuda per en Lluís (nova identitat d’en Doriath) i l’al·legoria del mite de la caverna de Plató es fan evidents. Així, per exemple, aquelles petites escletxes a la ment a través de les quals alguns individus privilegiats aconsegueixen comunicar amb la seva anterior consciència divina (la il·luminació) no els permeten en canvi recuperar la seva identitat, ni tan sols ser conscients de l’engany que representa la realitat fictícia que els envolta. En canvi, el presoner que escapa de la caverna platònica i entra en contacte amb la realitat exterior n’és conscient a l’instant de l’engany i són els altres individus de la caverna qui, aferrats al seu món d’ombres, el titllen de boig quan aquell els intenta convèncer.

Més enllà d’altres autors que, com Descartes, parlen de la impossibilitat de distingir el somni de la vigília (amb el “jo” conscient com a única referència vàlida), Denèbola planteja una curiosa repetició, un cop rere l’altre, d’un mateix procés consistent a aprendre i oblidar que recorda, en certa manera, la noció de l’etern retorn de Nietzsche, on la idea del temps o és rectilínia sinó cíclica, on el temps no és infinit sinó seqüenciat en un seguit d’accions possibles (simulacions, en el cas de Denèbola) que tenen lloc repetidament un nombre indefinit de cops.

Fascinat per la bellesa com a sensació cabdal i embriagadora que aquesta simulació li proporciona, en Lluís sembla finalment estar d’acord amb William Irwin quan es pregunta:
-“Si tinguéssim la possibilitat  de sortir d’aquest món somiat per tornar a un altre més real però menys agradable, ¿seria potser un fracàs moral no fer-ho?”   

Lluís Cosgaya.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada