dimecres, 21 de desembre de 2016

La bicicleta i Newton. Quanta energia circula per les voreres?

Darrerament hi ha certa crispació amb els ciclistes a Barcelona. El debat que s'està generant sobre el tema seria interessant (com a exemple, el 30 minuts de l'altre dia) si no s'hagués radicalitzat tant. I és que, cada cop més, costa més trobar ciutadans que no sentin fortes fílies o fòbies cap a la bicicleta.

Per això he pensat que seria un tema interessant per amenitzar els vostres sopars d'empresa i dinars de Nadal. Sí, he tret la idea dels molts comentaris que vaig rebre l'any passat per haver amenitzat les festes amb la sèrie "Ciència i Bola de Drac". Aquest any m'ha fet mandra partir el post en fascicles. Així que, en acabar, considereu-vos felicitats de Nadal i any nou per part meva.

Exacte. El 25 de desembre se celebra el naixement de Newton. D'altra banda, com explica en Sheldon Cooper (en aquest vídeo, en latino), Jesucrist va néixer un dia d'estiu. Dada que no m'he molestat en comprovar perquè tampoc em crec que en aquella època hi hagués un registre fiable.


Els partidaris de la bicicleta argumenten que és un mitjà sostenible que ajudaria a descongestionar el terrible trànsit de la ciutat, saturada de cotxe privat i a netejar l'atmosfera tòxica de les grans ciutats.

Els detractors no volen cedir a la bicicleta l'espai dels vianants i/o l'espai dels cotxes. D'una banda consideren que la bicicleta no hauria d'anar per la vorera, ja que és un vehicle. Però la bicicleta també molesta als conductors, especialment si s'eliminen carrils cotxe per construir carrils bici.

Si la bicicleta ha de tenir tractament de vehicle això aconsellaria que, en cas d'inexistència de carril bici (que ara mateix no arriba a tot arreu), anés per la calçada i no per la vorera. I potser també se l'obligués a dur matrícula i assegurança, cosa que encariria la bicicleta i en reduiria l'ús.

Certament, la bicicleta encaixa en la definició de vehicle, com també serien vehicles un patinet, un tricicle o una cadira de rodes. Ara bé, ens imaginem aquests vehicles circulant per la calçada juntament amb cotxes i camions?

Alguns apunten a les lleis de Newton per justificar-ho, com aquest article:

Podeu llegir aquí la resta de "Maleïts ciclistes"

Per desgràcia, la majoria de gent no entén la física més elemental, començant per l'autora de l'article. Perquè ens entenguem, la velocitat no és el mateix que l'acceleració i un cos amb velocitat constant molt alta pot tenir acceleració zero. Per tant, potser hauria estat més adequat agafar una fórmula on aparegués la velocitat. Per exemple, la de l'energia cinètica:



Aquí sí que veuríem que, a més velocitat, més energia i, perquè ens entenguem, un impacte més dolorós. Bé, doncs amb aquesta fórmula anem a mirar si una bicicleta s'apropa més a un vianant o a un vehicle de motor. He agafat velocitats habituals dels diferents ocupants de la via en ciutat:

El ratio vianant indica quantes vegades més energia té cadascú respecte al vianant.

La conclusió amb aquestes dades seria que un accident on un vianant sigui atropellat per una bicicleta serà 60 vegades menys violent que un atropellament (d'un vianant o d'un ciclista) per part d'un cotxe. Perquè us en feu una idea, és com anar pel carrer i que et caigui del cel una guitarra acústica o bé un piano.

Certament, també caldria valorar la probabilitat de tenir un accident amb una bici o amb un cotxe. Tenint en compte, la severitat del dany d'un accident i la probabilitat que passi, podríem avaluar el risc que suposa.

Aquesta informació és difícil de trobar. No sé quina formació en estadística reben els periodistes però sospito que no prou. N'he trobat un que ha buscat dades:

Dades corresponents a tot l'estat espanyol. Gràfic obtingut d'aquí.

Quina és la conclusió principal d'aquestes dades?

  • La calçada és insegura. La vorera és segura.  La gran majoria de vianants morts han estat a la calçada. No he trobat dades sobre quants d'aquests casos són deguts a imprudències dels vianants i quants a imprudències dels conductors, ni tampoc quants dels 7 atropellaments mortals per part de ciclistes han estat a la vorera (els 2 últims a Barcelona van ocórrer al carril bici). També caldria tenir en compte quants desplaçaments es fan en cada tipus de transport.


Altres dades ens diuen que moren cada any uns 70 ciclistes. Quasi tots ells atropellats per vehicles de motor. S'entén, per tant, que els vianants vulguin preservar la seguretat (i la sensació de seguretat) que els atorga la vorera i que molts ciclistes prefereixin la vorera a la calçada.


Conclusions:

  • Per la violència de l'impacte, una bicicleta s'assembla més a un vianant que a un cotxe. De tota manera, seria bo que si els ciclistes circulen per la vorera ho fessin a velocitats baixes (10-15 km/h), no ho fessin quan està congestionada i respectessin sempre la prioritat del vianant.

  • Per sinistralitat, moren més persones si els ciclistes circulen per la calçada que si ho fan per la vorera (en una proporció 1:30). El millor seria tenir una xarxa de carril bici extensa i ben dissenyada però això implica 3 espais diferents a l'hora de dissenyar la ciutat. I qui sap si hi haurà un quart o un cinquè col·lectiu reclamant espai propi (skaters? patinets elèctrics?).

  • El gran assassí de la ciutat és el vehicle de motor (responsable del 99% dels vianants morts). Demanar la mateixa regulació per a bicicletes (matriculació, assegurances, més multes...) que per a vehicles de motor té quasi la mateixa lògica que demanar-ho als vianants.




21 comentaris:

  1. Si els ciutadans tenen por dels ciclistes per alguna cosa serà, potser perquè bastants d’ells van a tota castanya per l’acera i es salten les normes, no tots, eh? Però bastants, i les accions d’uns quants ja donen mala fama a tots.

    Si fas obligatori matriculació i assegurança aconseguiràs que pràcticament pel mateix preu la gent canviï la bici per una 125cc, per tan ja es perd la avantatge de moure’s sense contaminar.

    Energèticament parlant està clar que es molt més greu que t’atropelli un cotxe o una moto que no pas un ciclista, crec que això ningú ho discuteix, el que no li agrada a la gent es la imprevisibilitat de les bicicletes. Els cotxes i les motos tens clar que van per la calçada sempre, i que en la majoria dels casos respecten les normes de transit (i si no ho fan literalment ho paguen si els enganxen), en canvi els ciclistes es salten en proporció les normes moltes més vegades (es possible que ningú n’hagi fet una estadística seria però es una cosa que un ho veu al dia a dia, que segur que son observacions esbiaixades i tal, però es veu) i el pitjor es que te’ls pots trobar per l’acera, terreny que sempre ha sigut exclusiu dels vianants, i per tan no estan gens acostumats a compartir espai.

    No estic defensant que els vianants no facin imprudències, segurament els vianants es salten les normes més habitualment que els ciclistes, de fet, trobar gent caminant tranquil•lament pel carril ciclista no es l’excepció es la norma, i contràriament no es troba gent caminant pel mig de la calçada amb la mateixa tranquil•litat i seguretat. Però la tendència es defensar al més dèbil, quan la rivalitat es cotxe contra bici, defensem a la bici, en canvi quan es bici contra vianant defensem al vianant. El què es busca es que arribi un punt en que els ciclistes facin el mateix cas de les normes de circulació que els cotxes, independentment del què facin els vianants que són majoria i per tan tenen més força com a grup, i tenen més màniga ample.

    Saltar-se un stop, un semàfor, etc per un vehicle a motor es molt més probable que acabi en la mort d’un altre que no pas si una bici fa el mateix (vull dir que si una bici fa el mateix el que té la probabilitat de morir es ell mateix), per això les normes pels vehicles a motor són més estrictes i es respecten més. Com que les conseqüències que una bici es salti les normes no solen ser tan mortals (repeteixo, per la gent que no es el propi ciclista), es un fet que els ciclistes fan més habitualment sense donar-li massa importància, simplement perquè les repercussions solen ser menors.

    Quan hi ha un accident entre vianant i vehicle, lo normal es que el vianant acabi ferit o directament mort, i es molt estrany que el conductor no aturi el vehicle per preocupar-se del vianant, en canvi, un incident entre un vianant una bici, lo habitual es que el cop sigui lleu, de fet, l’incident més habitual es que ni tan sols hi hagi contacte, el que més passa es que la bicicleta passi massa a prop del vianant provocant un ensurt al vianant, i si no hi ha contacte lo habitual es que el ciclista ni s’aturi, i patir aquest ensurt i indiferència per part del ciclista es el que més emprenya al vianant, a la fi i al cap, un vianant aixafat per un cotxe no s’enfadarà mai al estar aquest mort...

    Que consti que jo em moc cada dia amb bici per la meva ciutat, i que molt poques vegades veig cotxes que no respecten les bicis i els vianants, en canvi habitualment veig bicis que no respecten les normes (jo mateix em compto en varies situacions), però el grup que més veig que es salta les normes son els vianants. Llavors hauríem de demanar que els vianants portin matrícula visible per tal de poder-los denunciar? Estaria bé, però em sembla que no trobaré gaires seguidors d’aquesta iniciativa ja que com deia abans els vianants son majoria.

    PS: Vols dir que no escriuràs cap post abans de Nadal? Ni tan sols abans d’any nou?!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Has fet un comentari més llarg que la majoria dels teus posts. Quasi que podries convertir-lo en cas típic ;)

      Hi va haver una època on es comentava que es multava a vianants que se saltaven semàfors. Jo recordo que una vegada el profe de l'autoescola ens va dir que quan un se salta una norma i n'és conscient, disminueix el perill. És a dir, salta't el semàfor si vols, però analitza abans la situació. Vénen cotxes? Estàs atent a tot el que passa a la via o estàs mirant el mòbil?

      A part d'això, hi ha el tema de la prioritat de pas. Quan et saltes un semàfor, estàs respectant la prioritat de pas o estàs fent esperar a algú que té prioritat?

      Jo crec que si es respessin velocitats màximes i s'actués amb sentit comú, el 70% dels semàfors serien innecessaris i podríem circular més de pressa per la ciutat. Per exemple, una ciutat amb només ciclistes i vianants actuant cívicament no necessitaria pràcticament cap semàfor.

      PD: No està previst.

      Elimina
    2. M’he inspirat i he començat a escriure, no se, suposo que el tema em deu interessar.

      Hi ha varies parts a tractar. La primera es si s’han de respectar les normes de transit, en general jo penso que si, però amb excepcions te’n pots saltar algunes. Altra gent pensarà que te’n pots saltar més, i altres pensaran que no te’n pots saltar cap, cadascú té la seva opinió. La segona part es veure si els ciclistes es salten habitualment les normes, i la resposta és que es fàcil veure un ciclista fent una infracció o realitzant comportament que posa en perill a ell o a un tercer, per mi aquesta es la part més clara. La tercera part seria veure si s’haurien de modificar les normes de transit com ara que es permetés convertir un semàfor en vermell en un stop als ciclistes com ja s’ha provat de fer en algunes ciutats de l’estat com a proves pilot (i sembla que al cosa ha funcionat). En aquesta tercera part es on hi ha la veritable discussió sobre quines normes modificar i com, perquè com bé dius no tots els semàfors són necessaris.

      Òbviament es menys arriscat saltar-te la norma quan saps quina es la norma perquè ja vigiles que ho puguis fer sense patir cap conseqüència i més encara sent ciclista que normalment t’emportaràs la pitjor part encara que la infracció no la provoquis tu. Saltar-te un semàfor quan veus clarament que no ve cap cotxe es una cosa, saltar-te un semàfor quan no has mirat si venen cotxes es un suïcidi. La prioritat es justament una de les normes que sempre s’ha de respectar.

      Elimina
    3. Hi ha una idea que surt en el reportatge que he enllaçat i és que la bici serà utilitzada en tant que sigui competitiva en temps amb altres mitjans de transport.

      Actualment, seguint les normes, ho és poques vegades perquè els semàfors estan pensats per als cotxes. Per tant, molts potencials ciclistes, o no agafen la bici, o se salten semàfors. Tot i que a un altre nivell, passa el mateix amb els vianants. Si han de respectar els semàfors, els temps de desplaçament es fan molt llargs.

      I com deia abans, podem posar-nos durs amb vianants i ciclistes però resulta que els semàfors els han posat allà:

      1) per què hi ha cotxes.
      i 2) estan sincronitzats per optimitzar els desplaçaments en cotxe.

      Per tant, fer-li la competència al cotxe en temps de desplaçament és complicat, ja que al cotxe se li ha fet un vestit a mida.

      Elimina
  2. Ui jo no seré extens com el Pons. El que no funciona a la ciutat és l'incivisme, ningú va per on li toca anar, ni quan li toca anar, per això hi ha accidents. Està clar que les bicis estan molt més segures a la vorera que a la calçada, naturalment. Allà tenen les de guanyar, no tenen cap perill, en canvi tenen moltes més possibilitats de fer mal a un vianant si van per la vorera que si van per la calçada, no? Quants vianants hi ha a la ciutat, i quants ciclistes? La ciutat ha de ser pels vianants, i potser es pot incloure aquí també vehicles adaptats. Els altres, que vagin pel seu camí. I que els vianants respectin el camí dels vehicles, és clar. Les guitarres que cauen del cel també et maten, no per aixafament del cos, però sí per contusió cerebral.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El tema és si la bicicleta ha de tenir un espai propi o no. Pesen més els pros o els contres? I si l'ha de tenir, està clar que l'ha d'agafar de qui el té ara: vianants i cotxes.

      Elimina
  3. El que passa, Sergi, és que caldria mirar també les franges d'edat, les persones majors iais i iaies moren o poden tenir un gran ensurt en un atropellament d'una bicicleta, primerament per una cosa que ja ens passa a nosaltres amb menys anys i és el confiament a circular tranquil·lament i despistada per la vorera, confiadament i en segon lloc perquè els nivells d'atenció i de visió de la gent gran i no tan gran és més o molt més baix.
    Caldria mirar-s'ho això de les bicis pel carril bici, jo de vegades quan vaig per la vorera encara no m'acostume a tindre cura amb el carril bici.
    És molt complicat, i tot lo món té dret a poder circular per la vorera o per la via, és qüestió d'anar amb cura, i veient com està el país hi ha tot menys cura.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert que les persones grans són més vulnerables (també els nens) i transiten menys atents al trànsit. De tota manera, aquest problema el tenim a la vorera però sobretot a la calçada: és a la calçada on moren centenars de vianants cada any.

      D'altra banda, és cert que les bicicletes aporten sensació d'inseguretat a les voreres. Però suposo que és perquè la sensació d'inseguretat de la calçada ja la vam perdre fa anys, ens hi hem acostumat i això, paradoxalment, les fa més perilloses.

      Elimina
    2. Bon Nadal i Feliç Any nou 2017 a tu i a tota la família, Sergi.

      Elimina
    3. Igualment, Vicent. Que el 2017 us porti bones experiències.

      Elimina
  4. Enhorabona Sergi, t'ha sortit un post Àtoms i Lletres en estat pur.

    Tant de bo els (nostres) polítics prenguessin aproximacions del mateix tipus a l'hora de regular, en comptes de deixar-se portar per l'obsessió personal o la recerca del vot fàcil.

    Personalment, reconec no respectar gaire les normes de circulació quan em desplaço en bici, tot i que sí aplico de manera escrupulosa el primer punt de les conclusions, és a dir, el sentit comú. Potser això no sigui prou en una societat en què sovint s'esvaeix el més elemental dels sentits, però opino que tampoc seria bo regular fins a l'infinit. Així que tal vegada sigui millor deixar aquesta mena de buits legals en mans de la llei suprema que goberna l'Univers. No, no parlo de la Constitució, sinó de les matemàtiques.

    I sembla bastant clar: segons aquesta ciència les bicicletes no són un perill estadísticament remarcable.

    P.D: Bon Nadal i tot això

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ahir mateix veia un vídeo amb la darrera entrevista a Carl Sagan on es queixava que els polítics tenien poc interès per la ciència i que això suposava un greu risc per a la població i la democràcia.

      La ciència és present en moltes decisions que ens afecten i quan no seguim criteris científics, acostumem a equivocar-nos. La majoria de debats es polaritzen ideològicament i no hi ha manera de fer-hi entrar raonaments racionals.

      PD: Bon solstici i bones festes en general.

      Elimina
  5. Després d’un temps allunyat d’aquest blog, és un plaer, que no una sorpresa, trobar-me amb aquest impecable treball, punt de trobada entre l’autor i la realitat, i obviant en aquest cas la ficció.
    Impecable i extens post d’en Pons, amb que comparteixo fil per randa la seva exposició, al igual que tots els demés.
    Breument, en la meva opinió , la causa del desgavell, és :

    - Un deficient anàlisi i avaluació de riscos
    - No es dona la desitjable separació de funcions entre polítics i tècnics.

    En quant al primer punt, i com bé diu en Sergi, “caldria valorar la probabilitat de tenir un accident amb una bici o amb un cotxe i tenint en compte, la severitat del dany d'un accident i la probabilitat que passi, podríem avaluar el risc que suposa”: tasca ben difícil, quan els urbanistes poca idea en tenen, i quan fins i tot, doctes especialistes en seguretat encara confonen perill i risc.
    Per què? Perquè les causes de la confusió, el pecat original, les arrels històriques, són conseqüència directa del majoritari desconeixement del idioma anglès en el nostre país i de les males traduccions de l’anglès de les paraules hazard i risk,
    1. HAZARD en el doble sentit de:
    a. dany (danger), lligat a un perill ( hazardous, dangerous és equivalent a perillós)
    b. RISK , que vindria a ser, mes o menys “arriscar-se”

    2. RISK , lligat a la possibilitat, probabilitat d’ocurrència de esdeveniments indesitjables.

    ResponElimina
  6. Continuació...
    Val a dir que aquestes deficiències les arrosseguem des de els anys vuitanta, quan just es començava a parlar de seguretat en el aquest país, però també d’una baixa cultura en aquesta disciplina, sense anar més lluny i com a exemple les definicions que trobem en els documents elaborats per el Instituto Nacional de Seguridad e Higiene en el Trabajo, que encara ens parlen de “riesgos triviales y riesgos tolerables: els riscos mai han de ser tolerables, en tos cas assumibles en aquesta societat del risc en la que vivim i en particular en el nostre país, tant allunyat de països com Holanda o els països nòrdics, referents obligats per la seva fiabilitat i experiència en aquest àmbit, no aliena al desenvolupament de la seva industria química i petrolera

    Val a dir, que també, sense anar més lluny, en seguretat alimentària, disciplina d’arrels anglosaxones, els termes estan clars, “hazard” esta lligat a perill i “risk” a probabilitat.
    La sistemàtica en aquesta disciplina en seguretat alimentària en termes generals
    - Identificació dels perills
    - Avaluació de exposició
    - Caracterització del perill
    I
    - Avaluació del risc
    Abundant en el tema, convé insistir en el fet que “perill” és un terme descriptiu, dotat, que té una potencialitat, no quantificada ni qualificada, com la senyal de prohibició de creuar un semàfor en vermell: en si mateix no diu res mes que ”Atenció Perill”, sense entrar en valoracions de si infringeixes la senyal en hora punta, els cotxes quasi al ralentí, o a les dues de la matinada, pocs cotxes a tota velocitat, cagant llets, a les tantes de la nit.
    Així, per exemple, “Risc d’incendi” no vol dir res. En canvi “Risc d’incendi a” estableix una probabilitat en un context concret: en el jardí de casa, en una costellada a Collserola a l’estiu, abundant en el tema, exactament el mateix que si et saltes el semàfor en vermell cada dia i en hora punta, de matinada, en un carrer secundari, en plena Diagonal de Barcelona o un dissabte a la sortida d’un after hours, o tants símils que es podrien fer en el cas dels vianants, ciclistes i automobilistes
    Entre les diverses definicions d’anàlisi de la RAE trobem una que fa temps em va cridar l’atenció:
    “Análisis: Examen que se hace de una obra, de un escrito o de cualquier realidad susceptible de estudio intelectual”
    Per similitud es podria expressar que el tal examen, i en això en Sergi podria dir la seva, o l’anàlisi de una obra, d’una realitat, en si mateix no aporta cap conclusió si no es qualifica o quantifica: buscant un símil fàcil, en una escola els professors analitzen els treballs dels alumnes i els avaluen. La avaluació potser més o menys acurada,els sistemes emprats diversos, però serveix per establir un marc de referència: òptim, acceptable, inacceptable, aprovat, suspens, i les mides correctores diverses: li posarem una classe de reforç perquè no suspengui o tal i qual..
    En un examen, l’anàlisi com a identificació dels punts febles, en si mateix no aporta res si no s’avalua per fixar accions preventives, formatives o correctives en respecte als alumnes.
    I tot aquest rotllo, tot això perquè?, potser us pregunteu, com em pregunto jo en aquests moments:
    Doncs perquè aquí el legislador i el redactor ho han barrejat tot

    ResponElimina
  7. ..CONTINUACIÓ
    Abundant en lo ja dit, esmentar que és obligatori en qualsevol industria alimentària, el procediment anomenat APPCC “ Anàlisi de Perills i Punts de Control Crítics”, no puc sinó insistir en que el concepte risc va associat “per se” a l’avaluació perquè per senzilla que sigui, suposa un procés de reflexió i de millora sigui quina sigui l’activitat i perquè a la fi i a la cap, les estadístiques, com he apuntat al començament, només són una primera aproximació, res a veure amb una anàlisi històrica i les causes.

    Simplificant:
    - Causes? Objecte, subjecte i entorn.
    - Entorn? Intrínsec a llocs amb risc especial o altres
    - Procediment: dividir, trocejar, sectoritzar l’entorn, la ciutat, per barris o considerant nº habitants, perfil de la població, densitat,perfil estadístic de les edats en el sector: joves, adults, vells
    - Identificar atractors: grans zones comercials, comerços de proximitat , espectacles,...

    Tot això en primer lloc ens ha de portar a l’avaluació del risc intrínsec del sector, considerant les activitats i els factors causants del risc, vianants, ciclistes o vehicles a motor i avaluar les zones de risc de forma qualitativa, com diu en Sergi, i a títol d’exemple, com de risc baix, mitjà o alt,i els danys esperats com a lleus, greus o molt greus, per posar un exemple.
    Sense entrar en mètodes quantitatius, en l’avaluació de riscos, simplificant i entre d’altres, és habitual utilitzar el mètode de Mosler que avalua :
    a) La probabilitat que el risc es materialitzi en danys
    b) La magnitud dels danys i les seves conseqüències
    I considerant:
    •Impacte del succés.
    •Danys esperats
    •Probabilitat
    O altres mètodes, que haver-hi n’hi ha i molt sofisticats.
    Així que tanco aquesta xerrameca, amb unes preguntes sense resposta i que cadascú digui la seva

    I com a conclusió jo em pregunto i pregunto el que pel que sembla ja va apuntar Sagan:

    Hi ha la deguda separació entre les funcions dels gestors polítics i els experts el avaluació i gestió de riscos?

    Al marge de la més que probable i generalitzada incompetència dels urbanistes en la gestió de riscos,..uns interrogants per pensar-hi i reflexionar:
    - Poden els tècnics avaluar adeciadament la problemàtica sense ser obstaculitzats pels polítics?

    En aquest context d’invasió de competències, ..es pot garantir la transparència de les decisions i apaivagar el populisme de discutibles iniciatives polítiques a curt termini?

    A on anem? Que fem malament ?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Déu n'hi do quin tractat de prevenció de riscos que has escrit! Com passa freqüentment, els teus comentaris superen en profunditat el propi post.

      Dibuixes al final del teu comentari un triangle que sembla maleït: tècnics-polítics-ciutadans.

      S'entén que els ciutadans han de decidir quina ciutat volen, els polítics recollir aquest anhel i gestionar-lo mitjançant els tècnics, que trobaran la solució òptima. Però els tècnics opinen sovint que els ciutadans no saben què volen i que cal imposar la visió tècnica. I els polítics sovint es veuen com a proselitistes d'un projecte més que no pas com a canalitzadors de la voluntat popular. I potser és cert que sovint, el poble no sap que una solució és bona fins que s'hi ha acostumat i ens agrada més opinar que informar-nos bé.

      No sé quina és la solució per a tot plegat però en aquest modest article he intentat fer veure que el coneixement científic (o fins i tot tècnic) hauria de prevaldre sobre el coneixement legal a l'hora d'analitzar els problemes. Les lleis han de ser eines per arribar a millors solucions per als problemes, no impediments.

      Elimina
  8. Exacte
    Però sense oblidar, com a simíl, el triangle del foc.

    http://www.bombersvoluntaris.com/images/Images-quefem/EL%20TRIANGLE%20DEL%20FOC.pdf

    Literalment: Per tal de poder encendre un foc, (el que es diu tècnicament una reacció química de la combustió), és necessari aplicar una quantitat de calor suficient a un material i que sempre hagi oxigen.
    Quan aquest calor fa pujar suficientment la
    temperatura del material, entrarà en combustió, es a
    dir, cremarà. Si posem per exemple la fusta com el
    material abans citat, aquesta te que arribar a una
    temperatura d’uns 300º C per poder iniciar el procés
    de combustió.
    Aquest procés, és el que anomenem reacció de la
    combustió, definit químicament com una oxidació ràpida, que incorpora tres elements bàsics: combustible, oxigen i calor. Aquests tres elements formen els costats del famós triangle del foc.
    Els tres elements sempre tenen que estar presents i combinats correctament perque la combustió sigui un fet. Ha d'haver combustible per cremar, aire per dotar
    d’oxigen la flama i per últim, calor per poder iniciar i donar continuïtat al procés de combustió. Si falta un dels costats del triangle no es produirà el foc.

    Conclusió: Només cal substituir els costats del triangle pels polítics, els tècnics i els ciutadans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quines grans lliçons, professor Salsas! Et portaré un dia a classe perquè instrueixis els meus alumnes.

      L'exemple del foc és il·lustratiu. No sé quin dels costats seria més factible canviar. Canviar els ciutadans és complicat perquè sempre estem convençuts de tenir raó i ens costa acceptar que hem d'aprendre coses.

      Canviar els polítics depèn dels ciutadans i també d'unes dinàmiques internes molt perverses.

      Potser el més fàcil seria reeducar els tècnics per fer-los més empàtics amb la funció social d'allò que dissenyen. Per exemple, vivint una temporada en les zones afectades pels problemes que intenten solucionar.

      Elimina
  9. Hola Sergi avui no he llegit tot el post perquè encara se'm cansa una mica la vista causa d'un problema, però no vull deixar passar un petit comentari...Si hagués de contar els ensurts que m'han donat les bicicletes, tan a la muntanya com a la vorera, començaria i no acabaria...El pitjor de tot és que quan els crides l'atenció educadament, més d'una vegada t'envien a la ......Com a mínim podrien avisar!
    Els vianants sempre tenim les de perdre, ho sento , però és la meva experiència personal i això que a mi les bicis ja des de petita em tenien fascinada, però s'ha perdut el respecte i tothom pensa que el carrer és seu( com va dir aquell polític)...
    Bon vespre, Sergi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Certament, l'ús de la bicicleta hauria d'anar acompanyat del sentit comú i de la bona educació, fets que potser he donat massa per suposats en aquest post.

      Passa el mateix amb els cotxes, tot i que en aquest cas ja fa més anys que volten per la ciutat i ja s'han apropiat de bona part de l'espai comú. A diferència de les bicis, que encara no tenen un espai propi que les permeti moure's per la ciutat.

      Elimina