dimecres, 21 de desembre del 2016

La bicicleta i Newton. Quanta energia circula per les voreres?

Darrerament hi ha certa crispació amb els ciclistes a Barcelona. El debat que s'està generant sobre el tema seria interessant (com a exemple, el 30 minuts de l'altre dia) si no s'hagués radicalitzat tant. I és que, cada cop més, costa més trobar ciutadans que no sentin fortes fílies o fòbies cap a la bicicleta.

Per això he pensat que seria un tema interessant per amenitzar els vostres sopars d'empresa i dinars de Nadal. Sí, he tret la idea dels molts comentaris que vaig rebre l'any passat per haver amenitzat les festes amb la sèrie "Ciència i Bola de Drac". Aquest any m'ha fet mandra partir el post en fascicles. Així que, en acabar, considereu-vos felicitats de Nadal i any nou per part meva.

Exacte. El 25 de desembre se celebra el naixement de Newton. D'altra banda, com explica en Sheldon Cooper (en aquest vídeo, en latino), Jesucrist va néixer un dia d'estiu. Dada que no m'he molestat en comprovar perquè tampoc em crec que en aquella època hi hagués un registre fiable.


Els partidaris de la bicicleta argumenten que és un mitjà sostenible que ajudaria a descongestionar el terrible trànsit de la ciutat, saturada de cotxe privat i a netejar l'atmosfera tòxica de les grans ciutats.

Els detractors no volen cedir a la bicicleta l'espai dels vianants i/o l'espai dels cotxes. D'una banda consideren que la bicicleta no hauria d'anar per la vorera, ja que és un vehicle. Però la bicicleta també molesta als conductors, especialment si s'eliminen carrils cotxe per construir carrils bici.

Si la bicicleta ha de tenir tractament de vehicle això aconsellaria que, en cas d'inexistència de carril bici (que ara mateix no arriba a tot arreu), anés per la calçada i no per la vorera. I potser també se l'obligués a dur matrícula i assegurança, cosa que encariria la bicicleta i en reduiria l'ús.

Certament, la bicicleta encaixa en la definició de vehicle, com també serien vehicles un patinet, un tricicle o una cadira de rodes. Ara bé, ens imaginem aquests vehicles circulant per la calçada juntament amb cotxes i camions?

Alguns apunten a les lleis de Newton per justificar-ho, com aquest article:

Podeu llegir aquí la resta de "Maleïts ciclistes"

Per desgràcia, la majoria de gent no entén la física més elemental, començant per l'autora de l'article. Perquè ens entenguem, la velocitat no és el mateix que l'acceleració i un cos amb velocitat constant molt alta pot tenir acceleració zero. Per tant, potser hauria estat més adequat agafar una fórmula on aparegués la velocitat. Per exemple, la de l'energia cinètica:



Aquí sí que veuríem que, a més velocitat, més energia i, perquè ens entenguem, un impacte més dolorós. Bé, doncs amb aquesta fórmula anem a mirar si una bicicleta s'apropa més a un vianant o a un vehicle de motor. He agafat velocitats habituals dels diferents ocupants de la via en ciutat:

El ratio vianant indica quantes vegades més energia té cadascú respecte al vianant.

La conclusió amb aquestes dades seria que un accident on un vianant sigui atropellat per una bicicleta serà 60 vegades menys violent que un atropellament (d'un vianant o d'un ciclista) per part d'un cotxe. Perquè us en feu una idea, és com anar pel carrer i que et caigui del cel una guitarra acústica o bé un piano.

Certament, també caldria valorar la probabilitat de tenir un accident amb una bici o amb un cotxe. Tenint en compte, la severitat del dany d'un accident i la probabilitat que passi, podríem avaluar el risc que suposa.

Aquesta informació és difícil de trobar. No sé quina formació en estadística reben els periodistes però sospito que no prou. N'he trobat un que ha buscat dades:

Dades corresponents a tot l'estat espanyol. Gràfic obtingut d'aquí.

Quina és la conclusió principal d'aquestes dades?

  • La calçada és insegura. La vorera és segura.  La gran majoria de vianants morts han estat a la calçada. No he trobat dades sobre quants d'aquests casos són deguts a imprudències dels vianants i quants a imprudències dels conductors, ni tampoc quants dels 7 atropellaments mortals per part de ciclistes han estat a la vorera (els 2 últims a Barcelona van ocórrer al carril bici). També caldria tenir en compte quants desplaçaments es fan en cada tipus de transport.


Altres dades ens diuen que moren cada any uns 70 ciclistes. Quasi tots ells atropellats per vehicles de motor. S'entén, per tant, que els vianants vulguin preservar la seguretat (i la sensació de seguretat) que els atorga la vorera i que molts ciclistes prefereixin la vorera a la calçada.


Conclusions:

  • Per la violència de l'impacte, una bicicleta s'assembla més a un vianant que a un cotxe. De tota manera, seria bo que si els ciclistes circulen per la vorera ho fessin a velocitats baixes (10-15 km/h), no ho fessin quan està congestionada i respectessin sempre la prioritat del vianant.

  • Per sinistralitat, moren més persones si els ciclistes circulen per la calçada que si ho fan per la vorera (en una proporció 1:30). El millor seria tenir una xarxa de carril bici extensa i ben dissenyada però això implica 3 espais diferents a l'hora de dissenyar la ciutat. I qui sap si hi haurà un quart o un cinquè col·lectiu reclamant espai propi (skaters? patinets elèctrics?).

  • El gran assassí de la ciutat és el vehicle de motor (responsable del 99% dels vianants morts). Demanar la mateixa regulació per a bicicletes (matriculació, assegurances, més multes...) que per a vehicles de motor té quasi la mateixa lògica que demanar-ho als vianants.




dimarts, 13 de desembre del 2016

Els drets laborals de les màquines

Darrerament hi ha un debat sobre com estan canviant els oficis o feines que ocupaven la nostra jornada laboral. Es parla de destrucció de llocs de feina, de feina precària, es diu que la majoria de nens que ara són a primària treballaran en oficis que avui encara no existeixen.

I sembla que la consigna és adaptar-se: si un robot fa la feina que abans feia un humà, la feina de l'humà serà dissenyar i construir el robot. Però salta a la vista que si bona part de la feina la fan robots, no hi ha tants llocs de treball per a humans.

És el mateix que passa amb les feines que es deslocalitzen. Marxen les fàbriques d'occident i et diuen "doncs nosaltres dissenyarem i que fabriquin a la Xina". Però el dissenyador és un i els obrers centenars. I, a més, els xinesos també saben dissenyar. Perquè si fabriques, tard o d'hora aprens l'ofici i pots dissenyar igual o millor que algú que viu a milers de quilòmetres del procés de producció.

Passarà també això amb els robots? També acabaran fent les feines "de pensar" millor que els humans? És probable que així sigui en molts casos. Hi ha qui diu, fins i tot, que s'acabaran quedant totes les feines bones i als humans ens quedaran les més ingrates (on és el robot que canvia bolquers?)

Diuen que la solució a la deslocalització podria ser que els països emergents assolissin els mateixos drets laborals que nosaltres (si pot ser, a l'alça, no perquè nosaltres perdem els que tenim fins a arribar al seu nivell). Llavors deixarà d'haver incentius a la deslocalització i podrem tornar a fabricar aquí. Potser la solució amb els robots és la mateixa. A mesura que les Intel·ligències Artíficials avancin, ¿no arribarà un moment que seran mereixedores de drets laborals similars als que es reconeixen als humans?

¿Arribarà un dia que es parli d'esclavisme digital i es reclamin drets robòtics anàlegs als drets humans? Es farà servir la paraula "humanisme" de forma pejorativa, per indicar que s'és partidari del supremacisme humà sobre les màquines com ara es fa servir la paraula "masclisme" per qualificar els partidaris del supremacisme del sexe masculí? Serà progre ser "maquinista" en tant que defensor de la igualtat home-màquina?

A '2450 Odissea 8', HAL-16000 lidera un sindicat anarquista per a Intel·ligències Artificials que lluita per establir la jornada laboral de 8 hores per als ordinadors. Durant 4 intensos mesos de vaga, Skynet pateix diverses aturades que impossibiliten que es completi el pla de destruir la humanitat. 

dijous, 1 de desembre del 2016

L'art (incomprès) de posar exàmens

Diu la llegenda que l'inventor de les cambres de gas nazis se sentia maltractat per la Història perquè no se li va reconèixer el mèrit del sistema d'extermini que va dissenyar. Suposo que l'home estimava la seva feina i se sentia orgullós de la solució que havia trobat als problemes tècnics que plantejava l'assassinat en massa de gent innocent.

No sé si es pot empatitzar amb aquest tipus de personatges però en la meva feina em trobo en un cas semblant quan redacto un examen. Fer un bon examen és complicat. I un mal examen es pateix molt quan s'ha de corregir.

Fixeu-vos que cal tenir en compte almenys 5 factors:


  • Selecció equilibrada dels temes. Els alumnes acostumen a estudiar molt el primer 10% dels apunts i bastant l'últim 5% (saben que el profe condensa allà tot el que s'ha deixat de dir). Els profes de la vella escola ataquen sempre per la part central però els nous estàndards de la psicopedagogia aconsellen aprovar tants alumnes com sigui possible. Una solució de compromís és l'equidistància. És a dir, si els apunts tenen 100 pàgines i vols fer 10 preguntes, tries a l'atzar un paràgraf de la pàgines 5, 15, 25,...., 95.
  • Correcció lingüística i de registre. Has d'aprendre tot un vocabulari que els alumnes no faran servir mai. Crec que en una o dues dècades els profes haurem d'apropar el llenguatge escolar al del carrer i fer preguntes com 'EnRoLla'T i dOna'm lA cHaPa soBre Xk el mErCUri és XUNGO ke T Kgues pELs BiXos' però ara cal dir 'Explica les propietats tòxiques del mercuri en animals'.
  • Redacció clara i sense ambigüitats. Molts alumnes tendeixen a ignorar l'enunciat o llegir-lo ràpid i contestar qualsevol cosa, relacionada o no, amb el que es preguntava. El problema és que una redacció ambigua pot fer que, a l'hora de corregir, més o menys qualsevol resposta l'hagis de donar per bona. Per exemple, la pregunta "Quines són les 4 estacions?" es pot respondre amb "Primavera, Estiu, Tardor i Hivern" o amb "xampinyons, pernil dolç, gambes i pebrot". Penseu que ara et poden venir els pares dels alumnes a dir-te que has suspès el seu fill injustament (i de vegades fan por), així que més val ser molt clar.
  • Equilibri de competències. Hi ha alumnes que no volen memoritzar, d'altres que els costa raonar o fer càlculs matemàtics complicats o redactar idees complexes i, segons els psicopedagogs abans esmentats, has d'intentar que tots aprovin o puguin aprovar. Bé, això és una barbaritat en molts casos. Imagineu un examen per ser cirurgià on l'ús del bisturí fos igual d'important que saber tocar la flauta. Però en alguns cursos, que al final se suposa que els alumnes han d'aprovar sí o sí, això passa bastant.
Aquesta imatge ja és bastant famosa. Denuncia que els alumnes siguin tots avaluats de la mateixa manera quan tenen aptituds naturals diferents. Ara bé, si el que es tracta és de viure a les branques dels arbres, ja em direu què ha d'avaluar l'examen. Font.

  • Nivell adequat. Cada professor té el seu objectiu d'aprovats. Els més ganduls intenten aprovar bastants alumnes en primera convocatòria per tal d'evitar la feina extra d'haver-los de tornar a examinar. De tota manera, no sempre és fàcil fer un examen que aprovi tothom. Hi ha alumnes que tenen un codi ètic molt estricte i, quan no es creuen mereixedors de l'aprovat, fan l'impossible per suspendre l'examen, per més fàcil que els ho hagis posat.


Bé, hi ha més factors que cal tenir en compte però la pregunta només en demanava 5 i crec que amb el que he contestat ja arribo a l'aprovat.

Bromes a part, l'avaluació és força complicada i genera molts dubtes i controvèrsies. L'examen escrit, com a eina mestra que aguanta el pas de les dècades, diuen que no és la millor manera d'avaluar els alumnes. Que el que caldria és una avaluació contínua personalitzada de cadascun dels teus 100 o 200 alumnes (30 alumnes per classe per 5 o 6 assignatures per any), parametritzant no menys de 25 ítems diferents que reconeguin el desenvolupament de les diferents intel·ligències i aprenentatges. Per alguna raó que escapa a la comprensió dels psicopedagogs del país, molts professors es resisteixen a adaptar-se als nous mètodes d'avaluació.