dimarts, 31 de maig del 2016

Veredicte del concurs de ressenyes

En episodis anteriors vaig explicar que l'Editorial el Toll m'ha publicat aquest llibre i, per donar-lo a conèixer vaig idear aquest concurs de ressenyes. Cada membre del jurat ha avaluat les ressenyes i m'ha enviat una llista amb les que els han agradat més i alguna explicació de per què han fet aquesta tria.

Deixeu que us presenti els membres del jurat: són la Irene, la Carme i el Vicenç. La Carme s'ha centrat molt en l'aspecte formal i lingüístic, el Vicenç ha fet un Excel on valorava qualitat (ben escrita) i comercialitat de la ressenya (que faci venir ganes de llegir el relat) i la Irene ha fet una valoració més general. 

La veritat és que estic content per la feina que han fet. En primer lloc, perquè ho han fet gratis. I en segon lloc, perquè s'han esforçat en trobar arguments convincents per justificar la seva tria. També destaco que m'han tret de sobre la difícil tasca d'haver de triar entre participants que conec en major o menor mesura (m'hauria costat molt ser imparcial).

I ja sense més dilacions, us presento els textos guanyadors. Els poso en un ordre que podria ser un altre, perquè he fet servir dos criteris diferents per fer la tria definitiva. Hi ha un criteri estil Eurovisió (5 punts al primer, 4 al segon, etc) i n'hi ha un altre de consens (dos o tres membres del jurat han triat el relat). De tota manera, recordeu que el premi és el mateix per a tots els guanyadors.


1. Carles Quílez, per la ressenya de Per amor a l'art (12 punts).

Tots 3 membres del jurat han triat aquesta ressenya com una de les 3 millors. La Irene el considera "molt ben escrit, molt literari, amb llenguatge ric i metafòric". El Vicenç la considera "molt comercial, i d'això hi entenc un xic" i la Carme considera que "hi ha algunes expressions genials" i  destaca aquest paràgraf:

Però amb això no tenia prou. En Sergi Monteagudo mai en té prou. Va esmolar els seus estris d’escriptor i va construir una trama amb reflexos de color de sèpia i accent italià. In avanti, si prega -endavant, si us plau-, semblen dir les seves lletres. I entres, és clar, que hi entres i t’endinses, fascinat, en una prosa clara i lluminosa.


2. McAbeu, per la ressenya de Selfie (6 punts).

Aquí també hi ha consens entre els 3 membres del jurat, que destaquen la ressenya entre les 5 millors. La Irene en destaca la documentació i l'originalitat del joc proposat. En Vicenç, com en George Smith, es declara aficionat a les frases cèlebres i valora molt positivament el joc.

Al llegir-lo, m'ha vingut al cap la hipòtesi Gaia que defensa que la Terra és un superorganisme format, al seu torn, per organismes vius i autònoms que interaccionen entre ells però, en aquest cas, aplicada a tot l'Univers. De fet, l'univers és el protagonista del relat. 


3. Sergi Sampere, per la ressenya de La Planta (4 punts).

El Sergi Sampere és el darrer participant que aconsegueix convèncer els tres membres del jurat. La Carme destaca els dos darrers paràgrafs i la Irene diu que "El que més m'agrada és que enlloc d'explicar què passa en el relat expressa les idees que hi ha al darrere (les ha sabut veure i fer-les entendre als lectors). Així fa una mica més misteriosa però interessant la lectura. M'agrada la primera frase, curta i contundent."

La ressenya té 4 paràgrafs, ben aprofitats. Us en poso el segon, que no és cap dels destacats  pel jurat:

En un lectura estrictament orweliana i mirant de reüll a Darwin, ens trobem amb una rebel·lió en tota regla, una col·lisió frontal entre una futura evolució intel·ligent de la natura enfront de l’abús que en fa l’home d’ella, amb una interpretació pertorbadora de les possibles conseqüències.


4. Mercè Bagaria, per Al·legoria de la cel·la (8 punts).

La Mercè aconsegueix posar d'acord dos dels membres del jurat, que atorguen a la seva ressenya el segon lloc. El Vicenç la qualifica com una "gran descriptora" i diu que la seva ressenya és gairebé un altre relat. La Irene hi està d'acord, diu que "descriu molt detalladament els personatges, gairebé te'ls imagines" i li agrada que la ressenya acabi amb tantes preguntes.

Ara bé, quan t’estàs en una cel·la com la que ens descriu en Sergi Monteagudo, el temps com és? Afavoreix els presoners o els contraria? El temps i la cel·la són la mateixa cosa? O és la memòria la que podríem confondre amb la cel·la? La por ens fa dependents o és la independència el que ens aterra? Que seria del rei sense presoners, o hem de dir, més aviat, sense poder? Què passaria si la cel·la quedés buida?

5. Gemma Sara, per la ressenya de Viatge al país de la democràcia (6 punts).

La Gemma aconsegueix el vist-i-plau de dos membres del jurat, un dels quals li atorga el màxim reconeixement. No sé què destacar, així que ho copio tot: "Molt ben explicat. Molt ben sintetitzat. Estil clar, senzill i concret. Enganxa i et motiva per llegir el relat". "Posa la mel a la boca, perquè apunta cert elements sense acabar d’explicar la història".  "La frase final també té la gràcia d’englobar, segurament, el propòsit de l’autor".

Us copio el final de la ressenya, que té encara més gràcia si heu llegit el relat:

Però ni tan sols els dolents són molt dolents, són dolents sense voler-ho. Simplement, les coses no són tan bones com ens pensàvem. Els somnis destenyeixen.



De la resta de participants, n'hi ha 6 que han aconseguit un vot d'un dels 3 membres del jurat. Dos d'aquests relats, els he decidit premiar amb el premi especial que vaig anunciar la setmana passada, basat en el criteri de la difusió (D). Són aquests:

(D). Jordi Dausà.

Aquesta ressenya que, segons dos dels membres del jurat, en realitat no és cap ressenya, ha aconseguit el vot entusiasta del Vicenç, que li atorga el màxim reconeixement. Transcric:

Un 10 en comercial, per mi de totes les ressenyes llegides és la que més m'incita a comprar el llibre i a més coincideix totalment amb el muntatge d'en Sergi referit a aconseguir que d'altres blocaires parlin d'ell als seus blogs. Gran iniciativa que ens demostra la seva facilitat per fer de lo complicat fàcil. Amb amics així me'n vaig on sigui.

I l'olfacte comercial del Vicenç es veu ratificat per les estadístiques del facebook.

Guanyador en abast, en clics i en reaccions. No sé quina part del mèrit correspon al Jordi Dausà i quina al Víctor Amela però la victòria a facebook és inqüestionable.


(D). Pons.

També amb un vot del Vicenç, la ressenya al Pons's Blog apareix en segon lloc a facebook però és el guanyador absolut als blogs, amb 25 comentaris. Sí, la majoria són del propi Pons i de l'ahse però també de dos o tres bloguers més que s'han acabat apuntant a la iniciativa després de llegir la seva ressenya. Així que, part de l'èxit del concurs ha estat gràcies a la seva participació.



Fins aquí els premis. Felicitats a tots els guanyadors i gràcies de nou a tots els que heu participat. I gràcies també als lectors del blog que han aguantat pacientment la promoció d'aquest llibre. No, no s'ha acabat, però dijous hi ha un post que quasi no parla del llibre.


Ah, i gràcies també als bibliotecaris de Vapor Vell, que ja anuncien la presentació. 
Els que heu guanyat el concurs, ja sabeu on i quan podeu venir a recollir el vostre exemplar gratuït.

dilluns, 23 de maig del 2016

Tot el que sempre havies volgut comentar sobre els 20 relats de "¿Quant valen els teus somnis?"

El llibre segueix sent l'objecte que identifiquem amb l'ofici d'escriure. Hi ha qui fins i tot considera que la publicació d'un llibre és la frontera entre algú que es pot dir escriptor i algú que no. Això últim, cada dia és menys cert, atès que els formats que està prenent l'escriptura es van diversificant dia a dia, especialment els que van lligats a la xarxa. De tota manera, fins i tot els tuitstars i altra gent que es guanya la fama a les xarxes, molts cops acaba publicant llibres en paper. Suposo que és l'encant dels clàssics.

Jo, de fet, també sóc un escriptor del segle XXI. I com a tal vaig començar publicant en un format digital que permetia una certa interacció entre escriptors i lectors. I crec que aquesta interacció em va ser útil per millorar com a escriptor. Al mateix temps, m'agradaria molts cops com a lector poder compartir les meves impressions de la lectura amb l'autor.

És per aquesta raó que he decidit oferir al lector un espai virtual on comentar allò que lliurement vulgui (si pot ser dintre d'uns mínims d'educació i respecte) sobre els relats que acaba de llegir.

Per generar aquest espai, vaig decidir escriure uns textos sobre cada relat. Però en comptes d'escriure'ls jo, vaig deixar-ho en mans de gent que em llegeix des de fa més o menys temps. Se'm va acudir la idea de fer un concurs.

Aquí teniu els 20 escrits que van arribar sobre cadascun dels relats. Després (o abans) de llegir-los, podeu comentar el que vulgueu en cadascuna de les pàgines que s'enllacen a continuació.


Ressenyes dels 20 relats:

Primera part: somnis de realització personal.
La importància de dir-se George Smith, per Magda Torre.
El somni europeu, per Quin Valiente.
Viatge al país de la democràcia, per Gemma Sara.
Per amor a l'art, per Carles Quílez.
Al·legoria de la cel·la, per Mercè Bagaria.

Segona part: somnis cosmològics.
El secret entre la Miyako i el Cosmos, per Maria del Mar Macià.
Denèbola, per Lluís Cosgaya (fora de concurs).
El lliure albir, per Vicent Adsuara.
Bätsfjord, per Helena Bonals.
Selfie, per McAbeu, autor del blog Xarel·10.
La paradoxa d'Èdip, per Eva Caselles.
Un fil de llum, per Assumpta.

Tercera part: malsons.
La Fortuna, per Lluís Servé.
La Profecia, per David Castejón Ferrer (fora de concurs).
La Planta, per Sergi Sampere.
La Platja més bonica del món, per jomateixa.
La sentència, per Xavier Tallaferro, advocat.

Quarta part: somnis virtuals.
Quan jo era jove, per Pons, autor del Pons's Blog.
L'oracle modern, per Paraules Procomuns.
¿Quant valen els teus somnis?, per David Salsas.

Ressenya general:
Ressenya sobre l'autor, per Jordi Dausà.



Respecte al concurs:

He decidit afegir un premi especial (a part dels 5 que ja estaven previstos) que recaurà en aquella ressenya que hagi tingut més difusió (més comentaris, retuits, favs, comparticions i coses socials d'aquestes).

Personalment, us agraeixo de tot cor la bona acollida que ha tingut la iniciativa. No només hem superat la xifra de 20 participants que assegurava l'èxit de la proposta sinó que, a més, la majoria dels textos són bons o molt bons. Així que, com passa en els concursos d'èxit, això significarà que més d'un bon text es quedarà sense premi.

El jurat es prendrà una setmana per llegir i valorar les ressenyes i emetrà un veredicte a principis de la setmana vinent (dimarts a les 9 si tot va bé).

divendres, 20 de maig del 2016

Presentació de "¿Quant valen els teus somnis?" a Barcelona.

El proper dijous 9 de juny, a les 19:00, presentarem el llibre a la Biblioteca Vapor Vell, prop de la Plaça del Centre, a Sants. No tinc gaire experiència fent presentacions de llibres, així que aquests dies estic pensant idees per organitzar l'acte. De moment us hi convido oficialment:

Cartell oficial de l'acte. Fixeu-vos-hi bé, no fos cas que féssiu cas a un cartell no oficial i anéssiu a parar a una altra presentació d'un llibre no oficial (m'han dit que les presentacions acostumen a ser avorridotes)


Si vosaltres sou d'anar a presentacions de llibres, us agrairia que em diguéssiu què us agrada i què no, per tal d'acabar de decidir-me. Aquest dissabte tinc previst passar-me per la presentació del llibre de la Débora Castillo, la meva exprofe d'escriptura creativa.

Jo, de moment, segueixo amb la mateixa idea amb la que vaig plantejar la promoció:



Val a dir que, irònicament, el concurs de ressenyes m'està portant molta feina. Hauré d'aprendre a delegar (més).

Bé, com us deia, no vull que la presentació sigui jo parlant durant una hora del llibre. Una opció també habitual és contractar una persona et faci la pilota durant una hora. Aquesta m'agradava més que la primera però he volgut anar més enllà i he contractat quatre convidats estrella. De moment no us explico ni qui ve, ni què faran. Més que res per si finalment algun d'ells es fa enrere i no acaba venint. En tot cas, prometo fer el possible perquè la presentació sigui divertida i/o curta.

Amb tants convidats estrella, si finalment decideixo no aparèixer, la presentació es podria fer igualment. Una altra opció, més transhumanista, seria fer acte de presència virtual.


Un dels temes que més em preocupen és el de signar llibres. Els lectors, esperen realment que la dedicatòria sigui personalitzada o amb 4 frases random ja es pot anar fent? Què n'opineu vosaltres? Quan us han dedicat un llibre, quina impressió us ha fet? Jo és que improviso fatal. Per sort, ja quasi he oblidat com escriure a mà i la lletra que faig és tan dolenta que confio desanimarà més d'un lector en l'intent de desxifrar què hi posa.

El que sí que m'agradarà és retrobar velles amistats i fins i tot conèixer en persona gent que conec virtualment i que m'ha assegurat que li fa il·lusió venir a la presentació (sí, sí, això han dit). Salvant les distàncies, la primera presentació d'un llibre és una mica com el primer casament, que ve la família, els amics, gent que diu que et coneix però no saps qui són... però sense barra lliure ni conga.

Bé, no descartem res encara...



PD: El concurs de ressenyes està anant molt bé. Ja tenim 21 participants, 10 dels quals ja l'han lliurat. Recordeu que aquest diumenge acaba el termini per escriure les ressenyes i, en algun moment de la setmana vinent, el jurat hauria de decidir els guanyadors. Dilluns també penjaré un post amb l'índex de totes les ressenyes a concurs.

dimarts, 17 de maig del 2016

Els relats més breus.

A Literatura Memento havíem parlat de les formes cada cop més breus de literatura. La setmana passada, competint a la segona edició de la Lliga de Microrelataires Catalans, en Carles Quílez em va sorprendre amb un relat de només 5 paraules. El relat era aquest:

"Innocent i culpable"

Nasqué matant, amarat de sang.

Tenia dues paraules menys que el famós "El Dinosaurio" de Monterroso, que molts consideren (erròniament) el microrelat més curt del món i que es va considerar, fins el 2005, el més curt en castellà:

"El dinosaurio"
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.

Imatge extreta d'aquesta pàgina, el la qual una professora de llengua de 2n d'ESO ha animat els seus alumnes a escriure microrelats que continguessin el microrelat "El Dinosaurio".


L'any 2005 va aparèixer "El Emigrante" de Luis Felipe Lomeli:
-¿Olvida usted algo?
-¡Ojalá!

I l'any següent, "Luis XIV", de Juan Pedro Aparicio, ja molt difícil de superar en brevetat:
Luis XIV
Yo.
En general, el títol no s'acostuma a tenir en compte per al còmput de paraules. Així que aquest darrer relat tindria una única paraula de dues lletres. Com es podria superar?

Bé, sense tenir en compte la qualitat dels relats, proposo aquest relat d'una única paraula d'una sola lletra:

L'eternitat
O.

O fins i tot aquest, de zero paraules:

Secret:


No tinc molt clar si aquests relats "valdrien" o els manca un mínim nucli. Els puristes diuen que un relat ha de tenir argument. És a dir, cal que expliqui una història. Per exemple "els arbres alts fan ombres llargues" no seria un relat perquè no explica cap història, només descriu els arbres i les seves ombres. En canvi, "L'ombra de l'arbre més alt s'estirà fins a cobrir completament la làpida. Descansi en pau" ja sembla que suggereixi una història. Per tant, L'eternitat i Secret, probablement no valdrien.

He buscat sense èxit els relats més curts en català. En coneixeu algun que estigui per sota del que ha escrit en Carles Quílez?

dimarts, 10 de maig del 2016

Pastilles

Fa un parell de setmanes van fer a TV3 un reportatge anomenat Pastilla busca malaltia. Amb aquest títol potser algú es podria imaginar que hi hauria un cert biaix, que estigués enfocat amb un interès determinat, que només expliqués un punt de vista. Però no, el cert és que donava les dues versions (la dels que protestaven contra pràctiques de la indústria farmacèutica i la de la indústria farmacèutica) d'una manera que encara confonia més l'espectador. Especialment si el públic no té prou informació de com funciona la indústria farmacèutica.

Bàsicament el criteri, per saber quan hem de prendre un medicament i quan no, és un anàlisi cost/benefici. Superen els beneficis els possibles riscos? Hi ha casos en què està clar que no i, per tant, medicar és fer un mal ús dels medicaments. El documental en mostra uns quants.

El problema és que els beneficis i els riscos no sempre es poden quantificar i posar en equacions matemàtiques. Estarem d'acord que de vegades un any de vida feliç val més que cinc anys de vida insatisfactòria. Però, com es mesura la felicitat?

Unit a això hi ha una certa visió moralista judeocristiana. Es critica obertament que els pacients no acceptin amb resignació que la natura els dóna o que no facin certs esforços en comptes de comprar pastilles que els permeten viure l'estil de vida que volen viure. Per exemple, es diu que haurien de fer esport en comptes de prendre pastilles i que així viurien més temps. Però si el temps extra de vida que guanyen se'l passen fent exercici, que és una cosa que no els agrada fer, quin sentit té?

Un altre exemple és el de les viagres (femenina i masculina). També s'enfoca com que els riscos d'aquests medicaments no compensen els seus beneficis. I es queda molt a la vora de tractar els consumidors de viagra de pervertits temeraris i infantilitzats per les campanyes publicitàries de la indústria farmacèutica.

Un dels beneficis col·laterals de les viagres i altres pastilles hauria de ser que els ignorants que creuen que la banya de rinoceront és afrodisíaca i cura el càncer deixin els rinoceronts tranquils. Foto extreta d'aquesta pàgina, que explica el drama dels rinoceronts.


Perquè veieu com el relat emocional d'un producte periodístic afecta a les conclusions que en treu l'espectador, penseu en el reportatge Transit, menors transsexuals que va oferir el 30 minuts fa poc. En aquella ocasió només es tenia en compte la part dels beneficis emocionals que comportaven la cirurgia i els tractaments hormonals que rebien els nens i adolescents. No se'ls deia que es resignessin a viure la vida que la natura els havia ofert i que renunciessin a l'estil de vida que podien comprar a la indústria farmacèutica.

Finalment, faig meva una sospita conspiranoica que va formular una companya de feina en veure els últims instants del programa i apuntava a l'actual tendència de molts CAPs a desprescriure medicaments que alguns pacients feia anys que prenien. El reportatge parlava específicament d'Espanya com a país que feia un abús dels medicaments. ¿Podria ser que hi hagués en marxa una campanya propagandística per convèncer als ciutadans que consumeixin menys medicaments i així estalviar en despesa sanitària? És casualitat que el boom de les teràpies alternatives (sense cost per la sanitat pública) i la mala premsa de les farmacèutiques hagi coincidit amb una època on els governs han volgut posar la tisora al cost de la sanitat?

dilluns, 2 de maig del 2016

¿Quant valen els teus somnis? El concurs

'¿Quant valen els teus somnis?' es presentarà el dijous 9 de juny a la Biblioteca Vapor Vell de Sants. Ja el podeu anar tafanejant al catàleg de l'Editorial El Toll. Si comptem que els primers contactes van tenir lloc al novembre, la gestació del llibre ha necessitat gairebé 6 mesos. No és tant com un embaràs humà però quasi.

Sí, ja sé què estareu pensant: 'uff, quin pal. Ara el Sergi es posarà molt pesat fent promoció per vendre'ns el seu llibre i intentar viure del cuento (en castellà, aquest acudit tenia més gràcia) la resta de la seva vida'.

I no puc dir 'esteu molt equivocats!' però una mica sí. A mi el que m'agrada és escriure. I m'agrada que la gent em llegeixi. Però no tinc fusta de venedor. I la idea de tenir un llibre publicat em fa il·lusió i m'agrada compartir aquesta il·lusió amb els que, amb més o menys carinyo, seguiu les històries que us vinc explicant des d'aquest blog.

Per això, a més de demanar-vos ajuda per triar la portada del llibre, us demanaré també que m'ajudeu a explicar de què va aquest llibre. Sí, podeu preguntar-vos 'com ho farem si no l'hem llegit?'. Bé, us ho explico després de la publicitat.

La portada del llibre, amb la imatge que vau triar la majoria dels lectors del blog. Només per la portada ja val la pena comprar-lo! I quan us parli del pròleg... Bé, podeu llegir-lo aquí.


La meva proposta, que he articulat en format de CONCURS, és la següent:

1.  Qui vulgui participar m'ho ha de comunicar per e-mail. Aquí: sergi.fsi(arrova)gmail.com
2. Jo li enviaré un dels relats que formen part de l'obra.
3. La persona que rebi el relat per correu el llegirà i n'escriurà una ressenya, crítica literària, opinió esbojarrada, etc. (D'alguna manera o altra hauria d'estar relacionada amb el relat en qüestió.)
4. La ressenya es podrà publicar en qualsevol pàgina d'internet d'accés obert (pot ser un blog o un espai web d'una xarxa social com Relats en Català o qualsevol altre web que tingui possibilitat de fer comentaris per part dels lectors). Jo us ofereixo també la possibilitat de publicar-ho en aquest mateix blog.
5. La persona en qüestió em farà arribar un enllaç amb l'adreça en la qual s'ha publicat la ressenya.
6. Les ressenyes s'indexaran en una pàgina que faré dintre d'aquest blog. El llibre (ja us ho explicaré) conté un enllaç a aquest blog per tal que els lectors puguin veure les ressenyes i comentar-les.
7. El dia 24 de maig, un jurat format per membres qualificats, decidirà quines són les millors ressenyes i les premiarà amb un exemplar de l'obra. En principi estan previstos 5 guanyadors però pot variar en funció de la quantitat i la qualitat de la participació. Podeu enviar la ressenya després del 24 de maig però, és clar, ja no tindríeu possibilitats de guanyar el concurs.

Podreu seguir el desenvolupament del concurs i d'altres esdeveniments relacionats amb el llibre a la barra lateral del blog, a facebook i a Twitter.

Si hi ha dubtes, els podeu expressar als comentaris.