dimarts, 12 d’abril del 2016

Els inicis del llenguatge (3): Homofonies

M'han insistit perquè faci un altre post de la sèrie "Els inicis del llenguatge" que tanta gràcia fa als que coneixem l'Albert i la seva manera d'expressar-se. Finalment he cedit per dues raons:

  1. Aquest blog es deu als seus lectors.
  2. Escric un post per setmana i no sempre és fàcil trobar temes.
Així que ja sabeu, estimats lectors. Si voleu demanar tema, teniu molts números perquè us acabi fent cas.

L'Albert ja fa temps que xerra pels descosits. Fa uns mesos que construeix frases amb solvència, tot i que de vegades costa entendre'l per la seva particular fonètica. Afortunadament, té paciència i repeteix les coses tants cops com faci falta fins que l'entenem.

Un dels fenòmens més curiosos és que en el seu llenguatge existeixen paraules homòfones que en català no ho són. Per exemple, la paraula "cucuyí" vol dir "ratolí" i també "cocodril". "Cotxa" vol dir "taronja" i també "cotxe". "Tusset" vol dir "gosset" i també "osset". Val a dir que ell entén les dues paraules per separat. Si li ensenyes un ratolí i li preguntes si és un cocodril et diu que no, que és un cucuyí.

Segons l'Albert, el Mickey Mouse "no és un cucuyi, és un Miqui". Imatge.


Cal destacar que en l'aprenentatge dels mots i de l'idioma, cada paraula va passant per tota una sèrie de versions fonètiques diferents. Des de fonètiques molt simples fins a la versió final, que és la que coincideix teòricament amb la pronuncia normativa. (Alguns tenim 36 anys i encara no hem arribat a la pronuncia normativa de totes les paraules però esperem arribar-hi algun dia.)

En aquest procés, molts dels homòfons es van separant en pronuncies diferents, fins que resten només les paraules que els lingüistes accepten com a homòfones. 

No sé si a les llengües poden haver-se creat homòfons per aquest mecanisme. En un cert moment, una o diverses persones no van saber pronunciar un fonema, van canviar-lo per un altre, va desaparèixer el fonema de la llengua i desenes de paraules es van convertir en homòfones.

Un accident similar al de l'acudit del senyor Pe-pe-pe-pérez, on un defecte en la pronuncia acaba registrat blanc sobre negre i ja no hi ha volta enrere.


Actualització: a petició d'en Pons, enllaço l'acudit del senyor Pe-pe-pe-pérez.

12 comentaris:

  1. No sabia que d'aquest fenomen es diguessin paraules homòfons, ves quina cosa.

    Sóc l'únic que no sap l'acudit del senyor Pe-pe-pe-pérez?

    ResponElimina
    Respostes
    1. He posat un enllaç a l'acudit. Pensava que era més conegut.

      Elimina
    2. ah, doncs si que el sabia, però no el recordava

      Elimina
  2. Tampoc sé l'acudit, quina mena d'infància has tingut?

    És realment interessant això de com es forma la parla. Hauríem de fer comparativa entre diferents infants, això sí, a veure si els homòfons són comparables entre ells, o és cosa de cada nen o nena. A més hi entra un component de lògica, el Mickey no és un cucuyi, perquè qui amb dos dits de front pensaria que la bèstia aquesta és un ratolí... per força ha de tenir un altre nom.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això us ho hauria de preguntar jo a vosaltres. No explicàveu acudits al cole? No teniu cap "graciós"?

      La meva teoria és que els homòfons depenen de cada nen perquè cada nen deu dominar més uns sons que uns altres.

      Realment, això del Mickey t'ho diu molt convençut. No se'ns ha acudit fer-lo canviar d'opinió.

      Elimina
  3. Jo crec que el llenguatge és un tret bàsic a l'Home, l'altre dia a 4º Milenio van donar l'exemple de dues germanes que van ser diagnosticades amb una malaltia mental i els seus pares es van desentendre'n, elles van inventar-se un llenguatge propi de les dues, i és que el llenguatge si no el tenim ens l'inventem.
    Una altra cosa són els xiquets que l'aprenen dels seus pares, aquests no inventen sinó que fan quelcom tan o igual de complicat, inventar-lo en ells mateixos, tot i que siga el mateix que els dels pares.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, això del llenguatge és tota una aventura. I veure com els nens avancen en el llenguatge és una experiència increïble. És també, en part, per això, que vaig pensar en aquesta sèrie de posts. Val a dir que jo no sóc lingüista i tampoc tinc molt clar si ho sé enfocar d'una manera interessant per a aquells que ho veieu des de fora.

      Elimina
  4. Tot llegint m'ha vingut a la memòria el "disco solicitado" per això del post gust de cadascú...No sé si tindries més sol·licituds que informació a l'abast de la mà!
    Ja m'imagino el nen xerrant pels descosits amb paraules de creació pròpia, recordo una nebodeta que li va costar molt dir la r, i sempre em deia "User", ara ja la diu bé. Parles d'arribar a la pronuncia normativa i jo penso que tampoc cal, perquè cada lloc té la seva pròpia i això és el què enriqueix una llengua, no que tots parlem igual...
    Bon vespre, Sergi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, jo també tenia al cap això de trucar a la ràdio o anar al DJ a demanar-li una cançó.

      Tens raó. No cal que sigui la pronuncia normativa. M'hauria d'haver referit a la de l'entorn on creix el nen. De tota manera, afegeixo a la teoria dels homòfons les pronuncies dialectals.

      Elimina
  5. Hahaha, m'ha fet gràcia l'acudit.
    Ostres, doncs no recordo aquest fenomen amb la Sara, recordo que al bibe li deia "bire" i a la lluna, "tuna", aquestes dues paraules les recordo molt, però eren úniques.. No sé si a tots els nens els és més fàcil o els surt més dir "tuna" que lluna, sospito que no, perquè tampoc recordo el fenomen "cucuyí", és ben curiós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta etapa és fantàstica, per cert ;)

      Elimina
    2. Sí, m'imagino que cada nen té les seves pronuncies característiques. I fa molta gràcia, tot i que explicar-ho no és el mateix, perd tota la gràcia. Que és el que passa amb la major part de l'experiència de tenir nens: explicat no s'entén per què és tan bonic.

      Elimina