dimecres, 27 de maig del 2015

El punt de la felicitat a la literatura

Fa bastants anys un espot publicitari ens convidava a provar les seves patates fregides amb un desafiament: "no podràs provar-ne només una". La dificultat d'aquest repte s'amaga darrere del punt de la felicitat (Bliss Point), estudiada per Howard Moskowitz.

Moskowitz va rebre l'encàrrec de fer més apetitosos els MRE (Meal Ready to Eat) de l'exèrcit d'EEUU, que fins aleshores rebien malnoms com Mr. E (Mistery) o Meals Rejected by the Enemy. L'objectiu era que els soldats s'acabessin les racions per tal de millorar el seu rendiment.

Els estudis per optimitzar els sabors del menjar van portar a Moskowitz a determinar un Punt de la Felicitat modificant bàsicament 3 variables: les quantitats de sucre, sal i greix. Jugant amb aquests factors es toca el Bliss Point, que desencadena una recompensa en forma de neurotransmissors als receptors d'opiacis de l'amígdala (poca broma).

La indústria alimentària va aprofitar aquests estudis per perfeccionar els seus productes més llaminers. I molts clients confonen menjar bo amb menjar que no pots parar de devorar.

De la mateixa manera, la ficció en general i la literatura en particular també tenen un Bliss Point. Hi ha llibres que, sense ser literàriament excel·lents, t'enganxen des de la primera pàgina fins a l'última. Alguns recursos, com el cliffhanger al final de capítol, poden aconseguir aquest efecte.

Com passa amb el menjar, si un lector s'acaba molt ràpid un llibre interpreta que el llibre era bo i el recomana. I a més ho fa amb aquest argument, que el fa sentir cofoi: me l'he llegit en una setmana. I fixa't: més de 500 pàgines!

També en ambdós casos es presenta la dicotomia entre assaborir i devorar. Què és més satisfactori?

Kundera, com a bon hipster, es decanta per la primera opció. A "la Immortalitat", en un divertit joc metaliterari, apareix ell mateix com a personatge parlant amb un bon amic seu. I mentre es cruspeixen un ànec li parla de la novel·la que està escrivint (que és la pròpia "la Immortalitat"). Normalment no faig citacions tan llargues, però en aquest cas faré una excepció perquè crec que serà un bon final de post.


(...) La tensión dramática es la, verdadera maldición de la novela, porque lo convierte todo, incluidas las páginas más hermosas, incluidas las escenas y las observaciones más sorprendentes, en meros escalones que conducen al desenlace final, en el que está concentrado el sentido de todo lo que antecedía. La novela se consume en el fuego de su propia tensión como un fardo de paja. 
—Al oírte —dijo con cautela el profesor Avenarius—, me temo que tu novela sea aburrida. 
—¿Acaso todo lo que no sea una loca carrera en pos de un desenlace final es aburrido? Cuando masticas este magnífico muslo, ¿te aburres? ¿Tienes prisa por llegar al final? Al contrario, quieres que el pato penetre dentro de ti lo más lentamente posible y que su sabor no se acabe nunca. Una novela no debe parecerse a una carrera de bicicletas, sino a un banquete con muchos platos.

dimecres, 20 de maig del 2015

La paradoxa del turista que passa massa temps a la ciutat

L'altre dia vaig veure una pintada al Raval que deia "TOURIST GO HOME". Suposo que els autors d'aquests missatges es devien inspirar en el clàssic "Yankees go home" que durant tants anys ha servit a l'esquerra antiamericana per demanar als EEUU que retiressin tropes d'aquí o d'allà.

El moviment barceloní "Tourist go home" compta amb diverses pintades, algunes pancartes i un grup de facebook. Font1. Font2.

De tota manera, demanar als turistes que marxin a casa seva em sembla innecessari. Un turista, per la seva naturalesa, tendirà a marxar a casa al cap d'uns dies o setmanes. No sé, és com si un dia tens calor i crides "Sol, pon-te!". Ja ho tenia previst i ho farà, però no perquè tu li hagis dit.

És probable que l'autor de la pintada sigui una persona preocupada per l'allau de turistes que rep la ciutat cada any. I aquí enceto la reflexió d'avui: hi ha turistofòbia a Barcelona? No és l'odi als turistes una xenofòbia tan irracional i injusta com l'odi als immigrants?

Ara potser desperto algunes antipaties però tinc la impressió que l'esquerra benpensant que porta anys alliçonant moralment tothom sobre la xenofòbia ara comet els mateixos pecats amb els turistes. Pensem en els problemes que diuen que causen els turistes. Brutícia, soroll, incivisme, alteració social de barris "de tota la vida"... no són pràcticament els mateixos que s'atribuïen als immigrants? No es culpabilitza també injustament al col·lectiu de problemes relacionats amb uns individus concrets d'aquest col·lectiu?

No, és clar, que no es critica el turisme en general, només el model massiu i de baix nivell. Però, aquesta excusa era vàlida amb els immigrants? Dir "jo vull immigrants en les quantitats que fan falta i del nivell sociocultural que a mi m'interessa"? No, d'això en dèiem xenofòbia i classisme.

La impressió que dóna tot plegat és que la xenofòbia hi és, que es desperta com a resposta a uns certs conflictes socials i que cristal·litza com a "odi a l'immigrant" o "odi al turista" segons si ets de dretes o d'esquerres.

I aquí, com passa sovint, la posició d'esquerres entra en una sèrie de contradiccions. Quan arriba un turista a la teva ciutat, li agafes mania i li dius que marxi al seu país. El vas odiant durant dies, setmanes, mesos... però si s'hi està massa temps arriba un punt que ja l'has de considerar immigrant i llavors l'has de defensar de la xenofòbia que sempre has combatut.

dimecres, 13 de maig del 2015

11 tòpics del futbol aplicats a la literatura

Com sabeu, des de fa uns mesos participo a la Lliga de Microrelataires catalans. Es tracta d’una competició literària que, pel format, emula un campionat esportiu. Evidentment, l’emulació arriba fins on arriba, ja que la literatura i el futbol tampoc tenen tantes coses en comú però avui em proposo fer un petit exercici per agermanar-los.

M’he preguntat com serien els tòpics del futbol aplicats a la literatura en general i a les competicions literàries en particular. Com a joc, us proposo que intenteu endevinar de quin tòpic futbolero he tret cada tòpic literaturero.

1. No hi ha escriptor petit.
2. Cal anar capítol a capítol.
3. La literatura és així.
4. El que passa al processador de textos es queda al processador de textos.
5. Estic content amb la meva actuació com a personatge però l’important és la trama.
6. El relat no s’acaba fins que l’autor posa el punt i final.
7. Cada capítol és un final.
8. Així treballes els esborranys, així escrius.
9. Un escriptor és un estat d’ànim.
10. Aquesta editorial aposta per formar joves amb talents, no com aquella altra que fitxa mediàtics a cop de talonari.
11. Alguns creuen que la literatura és només una qüestió de vida o mort, però és molt més important que això.

Coneixeu algun tòpic més que es pugui adaptar?

dimecres, 6 de maig del 2015

I si no existeix le mot juste?

Hi ha escriptors que viuen obsessionats amb trobar la paraula exacta, la que transmeti exactament el que volen dir. Mark Twain ho va aforismitzar com "la diferència entre la paraula adequada i la quasi correcta és la mateixa que entre el llamp i la cuca de llum".

Aquesta frase té més gràcia en anglès, ja que llamp i cuca de llum es diuen lightning i lightning bug. Els traductors també han de tenir una gran habilitat per trobar le mot juste. Aquella paraula que sigui el més fidel possible al que volia dir l'autor, amb la dificultat afegida d'haver d'endevinar què volia dir exactament l'autor.



De vegades, podem estar hores, dies, setmanes buscant aquesta paraula. I la recerca no dóna fruits.

Hi ha qui busca dreceres:
  • Manllevar una paraula d'un altre idioma que contingui tots els matisos que volem. De vegades és una paraula alemanya molt llarga, com schadenfreude. Però omplir un text de paraules en altres idiomes no acostuma a ser una bona idea.
  • Crear un neologisme. El problema és que no se sap molt bé qui té autoritat per crear paraules noves i qui no, ni en quines circumstàncies està permès fer-ho.
  • Construir una perífrasi que defineixi en més mots el que no trobem en un de sol. De vegades funciona, tot i que no sempre és una solució elegant.
Però molts cops cap d'aquestes opcions ens semblen una bona solució. I el text ens mira com un trencaclosques que amenaça amb quedar-se eternament irresolt. Amb un forat que té la mida, els colors i la textura d'una peça que, per desgràcia, no existeix.