dijous, 12 de març del 2015

Com escriure un bon microrelat? 1. L'estil (amb microrelat de Miguel Torija)

Com ja sabeu si seguiu aquest blog, estic participant en la Lliga de Microrelataires en català (llmrc). Hi ha uns enllaços a la part lateral del blog per anar seguint els microrelats que presento cada jornada.

Avui inauguro una secció de crítica literària basada en els microrelats la la llmrc. Tant els relats triats com els comentaris que en faré es basen en el meu criteri personal. Intentaré triar els que consideri millors però també vull que em serveixin per explicar diferents tàctiques per escriure microrelats guanyadors.

Encara que la secció s'encabeixi en el context de la llmrc, pot ser d'interès per a tothom qui participi i tingui interès en guanyar concursos literaris.

El text d'avui és d'en Miguel Torija, que escriu amb el pseudònim d'Illa Sud i que en la tercera jornada del grup C va vèncer a Àtoms i Lletres. Aquí teniu el microrelat:


Epitafi


Ja no escriurà una carta d’amor apassionada. Ni deixarà en la porta del bany una pintada obscena. No demanarà als Reis Mags una consola. Ni anotarà en unpost-it “torne en cinc minuts”. No resoldrà una equació matemàtica. Ni signarà la sentència de mort d’un innocent. No gargotejarà el teu nom en el marge del periòdic. Ni redactarà un assaig filosòfic. Aquest bolígraf estripat ja no farà res d’això, però cada volta que veges la taca de tinta impregnant l’asfalt enfront del teu portal, recordaràs que amb un bolígraf ben afinat tot és possible.





Si analitzem el text, veiem que l'autor fa una enumeració que ocupa 2/3 parts del relat, després descriu una escena i finalment acaba amb una sentència. No hi ha canvis de ritme espectaculars. Ni girs sobtats. Ni paraules cultes. Ni construccions barroques. No hi ha extravagants floritures. No sembla que l'autor hagi hagut de dedicar més de deu minuts a escriure aquest relat.

Al contrari: tot sembla fàcil. I aquest és el gran mèrit de l'autor; fer que les coses difícils semblin fàcils. Aprofitant el format esportiu de la llmrc faré un símil futbolístic. Hi ha futbolistes que no fan rematades acrobàtiques, ni malabarismes en els regats. Simplement, el 90% dels cops que els arriba la pilota, la passen al primer toc. Potser no són els preferits del gran públic però són els que fan que l'equip guanyi campionats. Donen criteri al joc de l'equip, marquen el tempo del partit.

Faré un altre símil, per si no us agrada el futbol. La bona cuina no consisteix en aconseguir els gustos més potents. Ben al contrari, un plat es pot espatllar per un excés de sal, de sucre o de picant... I el bon cuiner és el que domina els balanços de gust, la combinació amb les textures, els temps de cocció. El bon cuiner pot fer que et mengis un plat d'albergínies, fins i tot si tu odies les albergínies.

De la mateixa manera, un escriptor amb un bon estil pot fer que et llegeixis un manual d'una rentadora i gaudeixis des de la primera fins a la darrera línia. I aquest és el mèrit principal del relat Epitafi i del seu autor.



El relat em va recordar a aquesta cançó. Fixeu-vos en la lletra: "tornaràs a sofrir, tornaràs a plorar, tornaràs a sentir, tornaràs a somriure, tornaràs a somiar...". Fixeu-vos també en l'actriu. Ser bona actriu no consisteix en sobreactuar, en fer ganyotes ni gesticular histriònicament. Al contrari, es tracta de cuidar cada matís, de posar el grau just d'emoció que requereix cada moment.



Podeu trobar més coses del Miguel al seu blog la colina naranja.

20 comentaris:

  1. Més que comentar el conte del Miguel jo comentaria el teu article, un de perfecte, dius el que veritablement vols dir, amb senzillesa i concisió, m'ha quedat clar que el barroquisme ni els grans i forts sabors no eren el condiment que nodria el relat del Miguel i, que hi ha maneres i maneres ben diferents de fer un bon relat, però tot i que ens entre en un tres i no-res porta molt al darrere. Saps fer-ho tu també molt bé i ets amè en les teues exposicions, endavant.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Vicent!

      Precisament hi ha molts estils, cada escriptor té el seu. N'hi ha que són bons i, en canvi, són molt diferents d'altres que també són bons. Per exemple, en Deòmises, que també escriu a RC i participa a la llmrc també té un estil molt particular que, en aquest cas, és molt més barroc que el d'en Miguel.

      La gràcia, connectant amb el que vaig dir l'altre dia, és conjugar l'estil amb la història. Trobar les millors paraules per explicar la història que tu vols i despertar les emocions que vols.

      Elimina
  2. Gaudir no ho sé, però tinc un amic que va començar a aprendre portuguès amb manuals d'electrodomèstics. Ei, i va agafar un bon nivell!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest amic teu probablement menteix. Tothom sap que, a l'era pre-smartphones, s'aprenia portuguès al lavabo, llegint etiquetes de cosmètics. ;)

      Elimina
    2. Això va passar en l'era pre-Internet. Vam anar a fer un curs a Portugal, junts, i tot i que en teoria ell tenia un nivell baix, ens deixava astorats amb algunes paraules tècniques. No les podia aprendre als pots de xampú: era calb!! :D

      Elimina
    3. Ah, d'acord. En aquest cas potser diu la veritat. Abans d'internet els manuals d'electrodomèstics eren una de les poques maneres que hi havia d'aprendre portuguès.

      Sembla mentida com canvien els temps...

      Elimina
  3. No soc gaire aficionat a escriure relats. Lo meu es més la critica (des)(cons)tructiva. Soc més de valorar, opinar, criticar, dir la meva vaja. Bé, bàsicament ja saps el què publico en el blog. Algun relat pels relats conjunts cau, però es un cop al mes, no passa res, no fa mal. En canvi la lliga de microrelats serien massa microrelats per mi. A més, que tampoc m'agradaria aprofitar els meus nombrosos fans per influir en el resultat de les votacions de la lliga, hagués sigut injust, ja que a mi m'agrada guanyar amb justícia quan puc guanyar legalment, es clar que en cas de no poder faig servir les injustícia i les trampes sense cap problema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la lliga de microrrelats són 2 relats al mes. Excessiu. I certament quedaria distorsionada pels teus supporters, que ja van distorsionar les darreres edicions dels premis Cats.

      Com sempre, el Pons ha obrat sàviament.

      Elimina
  4. M'ha agradat el conte del bolígraf, i també la cançó del (aviat en podrem dir genial) David Carabén.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aviat? Què ha de passar alguna cosa important amb ell?

      Elimina
  5. No ha nascut encara un cuiner prou bo com perquè em faci menjar un plat d'albergínies a mi. Tampoc m'ha semblat especialment difícil aquest exercici, tot i que sí que ho és escriure un microrelat i que sembli bo. Aquest no m'ho sembla especialment, cosa que no vol dir que jo pogués fer-ho millor. M'esperaré a que en comentis un de dolent (segons el teu criteri), a veure quina opinió em mereix.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo fa uns mesos vaig menjar una recepta cuinada per una siciliana que portava oli, salsa de tomàquet i formatge per parar un tren i, a veure, no vaig repetir pas però no em va semblar desagradable. I les albergínies estan al meu Top 3 de verdures més odiades.

      No crec que en comenti cap de dolent perquè quan publico textos d'altres autors demano permís i no crec que els fes gràcia que els destrossés en plan Risto.

      Tornant al text comentat avui, crec que seria com el menjar japonès. El primer cop el trobes sonso. Dius, coi, si la meitat del plat és arròs blanc! I el sushi és peix cru, quina poca elaboració! I la tempura verdures arrebossades! I així quasi tot.
      Però amb el temps, és habitual que acabis apreciant aquest estil.

      Elimina
  6. Excel·lent comentari, Sergi. Entenedor i encertat, segons el meu parer.

    He de reconèixer que, en una primera lectura confrontada entre el teu microrelat i el d'en Miguel, em va fer més gràcia el teu, i, de fet, em continua caient més simpàtic, si us torno a llegir "enfrontats". Tot i així, hauria estat incapaç d'atorgar-te la victòria (que sí un empat), sí de mi hagués depès. És cert que el text d'en Miguel, tot i no ser espectacular, té quelcom de subtil que el fa bo, sense necessitat de recórrer a cap estridència, i això, també per a mi, és una virtut. No m'estendré més perquè tu ja ho expliques molt bé.

    M'ha agradat molt el símil futbolístic, molt ben enllaçat amb el caràcter i l'estil de la LLMRC.

    Espero que t'animis a continuar amb aquesta secció, que ho fas molt bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, David. Intentaré continuar la secció, tot i que l'estic improvisant bastant. A veure si en les properes jornades veig un altre relat guanyador del qual treure una segona entrega.

      M'acabo de fixar que he parlat de rentadores i el duel anava de taques. És curiós com de vegades escrivim amb el subconscient.

      Elimina
  7. M'ha agradat molt aquest microrelat, precisament perquè té un llenguatge planer gens barroc, que per escriure bé no cal fer servir paraules cultes, que a l'hora de la veritat no utilitza ningú...La gent es pensa que escriure planer és més fàcil... Com dius tu fer que les coses difícils semblin fàcils és tot un repte! Felicito el Miquel per escriure com ho fa!
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També es poden fer bons escrits fent servir paraules cultes. Hi ha qui ho sap fer.

      El que passa és que és molt freqüent que la gent que no sap escriure cregui que escriure bé significa fer servir paraules cultes. Jo mateix, quan vaig començar a escriure, cometia força aquest error.

      Elimina
  8. Moltes gràcies Sergi per aquesta dissecció del meu relat. La veritat és que he sentit com si hagueres estat mirant per un forat mentre l'escrivia. És cert el que dius, el relat porta més treball del que sembla. De fet vaig fer prou canvis en la successió de No..., ni..., no... per tal que aconseguira transmetre ritme, amb l'objectiu d'atrapar l'atenció del lector. Fins i tot escollir el títol em va costar.

    Borges va dir, que per escriure bé és més important saber emprar la goma d'esborrar que el llapis, parlant de microrelats, això és fonamental. El primer esbós d'aquest relat era prou més llarg i fins i tot tenia un rerefons. Finalment vaig decidir podar tot el que no era essencial.

    Per cert com a en David, a mi també em va paréixer el teu relat molt divertit, tant que vaig pensar que guanyaria al meu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Miguel,

      Honestament, no pretenia fer una crítica completa del teu relat. M'he deixat algunes coses al tinter. I tampoc sóc persona molt mètodica. Per això se m'ha acudit la idea de centrar-me en un aspecte important del teu relat (l'estil).

      El que dius de Borges em recorda a una cosa que vaig sentir sobre Mozart i Beethoven. Diuen que les partitures de Beethoven estaven molt modificades. En canvi, Mozart, sembla que escrivia més a raig. No sé si la música de Beethoven és més perfecta que la de Mozart. Potser Mozart ja feia el procés de correcció al seu cap, abans d'escriure. I, és clar, de Mozart n'hi va haver un. Els genis juguen en una altra lliga.

      Jo quan vaig llegir el teu relat, vaig tenir la sensació que perdria. Després vaig llegir el meu de nou i vaig pensar que tenia alguna opció. Però amb el 2-0 d'avantatge inicial, hauria signat l'empat.

      Elimina
  9. El microrrelat a mi em sembla que està molt bé! i això que veig prou difícil escriure amb poques paraules algun missatge interessant... S'ha de pensar i escolllir molt les idees. Aquest m'ha agradat! La cançó té una lletra molt bona, sí... en fi, bon anàlisi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Ada. Pel que diu el Miguel sembla que li ha portat molta feina trobar les paraules adequades. Com qualsevol feina artística, requereix inspiració i també transpiració.

      Elimina