dimecres, 28 de gener del 2015

Carnet de pare

Pregunta 99. El seu fill ha estat acusat de robar diners a un company de classe. El seu fill ho nega però la mestra dóna credibilitat a l'acusació. Com abordaria aquest incident?

Alço la mirada. L'examinadora resta impassible tres metres davant meu, a la seva butaca. Queden un parell de qüestions de la prova escrita i passarem a la temuda entrevista. La Pregunta 99 no és més difícil que les 98 anteriors, són totes de manual, està clar per on van. Si contestes que dones crèdit al teu fill, estàs malmetent el seu respecte a la figura de l'autoritat de la professora. Però una resposta poc empàtica amb el teu fill podria donar una puntuació encara pitjor. I una resposta que busqui un equilibri entre totes dues pot ser considerada com una manca de criteri clar.

Al final el que compta és la ponderació amb les altres 99 preguntes. Per això diuen que cal ser sincer i contestar amb el cor. El test està ben fet: si ets bon pare, aproves. Si no ho ets, suspens. I si vols enganyar el sistema és que ets mal pare perquè el sistema vol el millor per al teu fill. Això és el que diuen. I això és el que ens vam creure quan ens van dir que canviarien el país.

Jo també havia votat al Partit Racionalista. Com a mestre havia vist passar centenars de nens de famílies desestructurades. Molts d'ells acabaven vagant pel carrer, prenent drogues, robant als turistes, prostituint-se... De fet no calia ser mestre per adonar-se'n: si tens uns mals pares, les probabilitats d'acabar sent una persona infeliç o mesquina són molt més altes.

I aquest era un dels punts claus del programa del Partit Racionalista: per construir una bona societat calia que els nens tinguessin una bona educació. Però no la podien tenir amb uns pares irresponsables. I per desgràcia les persones irresponsables eren, precisament, les que tenien més fills.

El Partit Racionalista complia les seves promeses. Escrupolosament. Com si fos un contracte vinculant.Van implantar el carnet de pare. Hi havia una prova rigorosa que donava dret a engendrar (amb ajuts biològics gratuïts si calia) i després renovacions periòdiques. Es podien perdre punts del carnet si es demostraven negligències. Si els pares perdien la custòdia, els nens podien ser adoptats per una altra família o per l'Estat.

Durant el primer any, milers de pares van perdre la custòdia dels seus fills. Alguns la van recuperar després d'un exigent reciclatge formatiu. D'altres havien denunciat el govern davant organismes internacionals. La majoria s'havia adaptat al sistema de visites. Sobretot si els adoptava l'Estat. Era com tenir els fills en un internat i sabies que estaven bé...

Com a professor puc constatar la millora en les escoles. A més de no tenir alumnes de famílies desestructurades es van implementar mètodes educatius més moderns i la nostra feina va canviar radicalment. Enrere quedaven les estèrils baralles per imposar l'ordre i la disciplina. Els alumnes ja venien educats de casa i a l'escola només venien a aprendre i a socialitzar-se.

Torno a mirar el full de respostes. Tinc massa coses al cap com per triar una resposta "amb el cor". Decideixo escriure'n una que s'assembla bastant la del manual, ja m'és igual si resulta que he estat poc sincer. Fa sis mesos que la meva dona i jo no estem bé, és clar que el nen ho ha de notar. Ella també haurà de passar una prova. Potser li donen a ella la custòdia o potser a mi. O ens donen la compartida o ens treuen la custòdia a tots dos. Poden imposar-nos que ens separem o que seguim vivint junts i fem una formació de reciclatge matrimonial. Tot, és clar, pel bé del nen.

Pregunta 100: Creu que donar-li a vostè la custòdia és el millor per al seu fill? Creu que és el millor per a vostè? Raoni les respostes.

dimarts, 20 de gener del 2015

Inici de la Lliga de MicroRelataires Catalans

Fa uns mesos us vaig informar de la creació de la Lliga de MicroRelataires Catalans. Un format de competició literària novedós en el qual he decidit participar.

La Lliga de MicroRelataires Catalans pretén traslladar a la microliteratura l'emoció vibrant de les grans competicions esportives.


No recordo si algú s'hi va apuntar després d'encomanar-se d'entusiasme llegint el meu post però segur que més d'un seguidor d'aquest blog estava esperant l'inici de la competició per tal de llegir bons microrelats en català.

Quan vaig parlar de Literatura Memento, la Lliga de MicroRelataires Catalans encara no existia però encaixa perfectament amb el concepte: són relats que es llegeixen en el temps d'una pausa publicitària, d'un semàfor en vermell, d'una parada de metro. Històries on el relataire ha concentrat tota l'essència en un mínim de paraules.

A més, la web permet que qualsevol de vosaltres participi activament en el desenvolupament de la Lliga. Com passa amb les lligues de futbol o d'altres esports, la Lliga de MicroRelataires en Català no és res sense els aficionats. Són ells qui decideix quin participant guanya cada enfrontament amb els seus vots. I també els que poden ajudar a fer-la més gran compartint petits microrelats a twitter o facebook.

De moment ja podeu llegir i votar els textos de la primera jornada dels grups A i B. Els del grup C encara no hem entrat en competició però podeu anar fent boca amb grans microrelataires, com en Deòmises, que potser recordeu per la seva participació en un post d'aquest blog.

Per llegir els textos dels grups A i B només cal entrar aquí. I per votar cal fer un comentari al relat dels dos que més us agradi. Sota el relat veureu uns botonets per compartir els textos a les xarxes socials.

Afegeixo un enllaç a la barra lateral per si voleu anar seguint aquesta competició i gaudir de petites perles de microliteratura catalana.

dimarts, 13 de gener del 2015

El preu de la vida

Els últims dies ens han deixat algunes notícies terribles. M'he fixat en dues d'elles per plantejar el tema d'aquest post:
- La massacre al setmanari Charlie Hebdo a París on van morir 12 persones.
- La matança de més de 2000 persones a Baga, Nigèria.
Totes dues van ser dutes a terme per grups islamistes i en totes dues l'objectiu era matar civils desarmats.
L'atemptat de París ha tingut moltíssima més repercussió mediàtica. Molts periodistes de tot el món es van desplaçar a París però quasi ningú va anar a Nigèria. Per què compten més els morts francesos que els nigerians? Etnocentrisme? Racisme? Imatge.
 
Sigui quin sigui el motiu, estem en un món que posa preu a tot i el preu de les vides d'uns ciutadans és més alt que el d'altres. I en general, als països occidentals el preu de la vida ha anat pujant durant les darreres dècades.
Això en principi és positiu perquè tothom vol que la seva vida es consideri valuosa però té alguns inconvenients.
A les seves novel·les, Asimov parlava d'un tipus de decadència humana basada en la dependència excessiva de la tecnologia i l'alta qualitat de vida. Eren humans que vivien 3 segles i disposaven de totes les comoditats, custodiats per robots que els defensaven i buscaven sempre el millor per als seus amos humans.
En contrapartida, uns altres humans havien renunciat als robots i vivien vides de menys d'un segle. Aquests tenien societats més fortes, dinàmiques i competitives. Els individus eren més reemplaçables i podien prendre més riscos.
Poso un exemple que s'entén ràpid. A igualtat tecnològica, quin país té més opcions de posar un humà a Mart abans?
a) Un país on es valori molt la vida dels seus ciutadans. Tant que no enviarà cap humà a Mart a no ser que estiguin segurs de poder enviar-lo i portar-lo de nou cap a casa sense que li passi res.
b) Un país on es valori la vida tan poc que es pugui permetre enviar un astronauta amb bitllet només d'anada, fins i tot després de diverses missions fracassades.
A “la fi de l'eternitat”, Asimov descriu una societat guiada a través de petits canvis pels guardians de l'eternitat que busquen sempre la màxima felicitat de la humanitat. Però aquesta recerca de la felicitat impedeix els viatges espacials, massa arriscats però necessaris per enfortir la civilització humana.
El propi Asimov situa, en una altra narració, a Europa en decadència. I és una decadència basada en el benestar, en la comoditat, en fugir dels riscos.
En certa manera, s'intueix que això està passant. Els europeus ens estem acostumant a vides cada cop més segures. I en canvi, cada dia tenim més por.

dilluns, 5 de gener del 2015

La màgia, els nens i les mentides.

Des que sóc pare m'estic fent preguntes que abans no em feia. O que abans em feia però no era urgent respondre. Per exemple, has de mentir als teus fills? O fins i tot, és possible no mentir mai als teus fills?

Sembla que l'actitud més freqüent (no necessàriament la correcta) és que està bé mentir si és pel seu bé. El que passa és que amb aquesta llicència es pot acabar justificant quasi qualsevol mentida. I també tinc el temor que el nen acabi desconfiant dels seus pares si veu que li menteixen sovint. O pitjor, que s'acostumi a confiar en algú que li menteix sovint.

Posem un exemple extrem: els Reis/Pare Noel.

Algú ja s'ha posat les mans al cap: com li has de treure a un nen la il·lusió dels Reis i el Pare Noel? T'haurien de treure la custòdia!

I potser teniu raó i és molt maco això de viure la màgia de la nit de reis però, s'han fet estudis de com afecta la introducció del pensament màgic en nens tan joves? 
Després de modular un cervell amb pensaments màgics, es pot reformar perquè sigui capaç de pensar críticament?

La realitat ens diu que hi ha països on, un cop has ficat una certa idea de Déu al cap d'algú ja no hi caben coses com la Teoria de l'Evolució o la igualtat entre homes i dones. En certa manera, les primeres idees en arribar al cervell sembla que tinguin avantatge sobre les segones que hi arriben. Com un inquilí que lluitarà amb dents i ungles contra qualsevol intrús que el vulgui desallotjar.

I això dels Reis Mags, a part de la relació òbvia amb la religió, també té una estructura de control conductual propi de la religió:

Si et portes bé --> Paradís (joguines).
Si et portes malament --> Infern (carbó).


Si dius mentides, els reis et portaran carbó.


Diuen que un boig és aquell qui no sap distingir la realitat de la ficció. I el pensament màgic ¿no produeix un món ple de noies que esperen el seu príncep blau (com han après en els contes) en comptes d'anar-lo a buscar (com farien si pensessin racionalment)? ¿No hi ha un mercat massa gran pels endevins del tarot, per la homeopatia, el Reiki, els horòscops i els polítics demagogs?

No és obvi que la bellesa d'una història fantàstica ven més que la veritat despullada d'ornaments? I això no deu tenir res a veure amb com eduquem els nens?

I tornant al tema dels reis mags: és possible celebrar els Reis sense mentir al teu fill o la màgia es troba, precisament, en l'engany?