dimarts, 27 d’agost del 2013

La meva planta preferida

Una de les activitats que acostumem a fer quan som de vacances és visitar museus. I, concretament, un tipus de museu que normalment no visitem a la nostra ciutat. Potser no tenim cap mena d'interès en les espardenyes típiques de la Toscana o en la fabricació de sabons perfumats però qui s'atreveix a abandonar el lloc on ha passat les vacances sense haver visitat el museu més important que tenen?

Posem per cas que visitem un museu dels més típics: de pintura. La majoria de nosaltres no som gaire experts en pintura, oi? Així doncs, passats els primers deu minuts, el turista s'haurà saturat de quadres. Potser n'hi ha algun d'especial, que crida la seva atenció, però en general ja ho trobarà tot avorrit.

Una opció que pot evitar l'avorriment del visitant inexpert és la visita guiada. Un guia que ens explicarà per què entre tots els que l'estem escoltant no tindrem mai prou diners per comprar aquell tros de tela tacat amb quatre gargots, que podria haver pintat un nen de tres anys.

Sovint, el guia renuncia a fer explicacions tècniques dels quadres i es centra en allò que pot captar l'atenció dels visitants: les històries que hi ha darrere de cada quadre.

La setmana passada vaig visitar un jardí botànic, que no deixa de ser un museu de plantes. N'hi havia de molt altes, amb molts colors, amb bona olor, amb punxes... però la que va cridar més la meva atenció va ser aquesta:


Suposo que l'heu reconegut tots, oi? Es tracta del papir, una planta aquàtica que té un lloc destacat en la història de la paraula escrita. La història del papir es remunta a l'Egipte dels Faraons, primera gran civilització del Mediterrani. El papir va servir, precisament, per documentar aquella època.

No us avorriré amb el procés de fabricació de làmines de papir (si us interessa, aquí ho expliquen amb dibuixets). En comptes d'això us deixo que mireu una estona la planta del papir i que penseu en les històries dels nostres avantpassats que s'han escrit en els avantpassats d'aquesta planta.

dimecres, 21 d’agost del 2013

Les lleis de la robòtica d'Asimov i el despotisme il·lustrat.


El despotisme il·lustrat sorgeix al segle XVIII amb la línia argumental de “tot per al poble però sense el poble”. En contraposició, els valors democràtics proposen “tot per al poble, amb el poble”.

És a dir, per obtenir el millor per al poble, la democràcia creu necessària la participació del poble. En canvi, el despotisme il·lustrat opina que el poble no és prou llest per triar les millors opcions i, per tant, no ha de participar en política.

El debat entre aquestes dues postures no està resolt, ni molt menys. Per exemple, a Europa fa poc han operat governs de tecnòcrates que suposadament havien d'arreglar els desastres ocasionats per governs escollits democràticament.

Asimov, als seus llibres de ciència-ficció, aborda el tema amb un enfocament interessant: els robots. Sota les 3 lleis de la robòtica, els robots esdevenen servidors perfectes del benestar dels homes.


El robot, quan es desenvolupa prou, adquireix qualitats pròpies dels déus. Quina relació tindrà amb els humans un robot quan sigui conscient que ja és superior als seus creadors? Font.

Les lleis diuen així:
1.      Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
2.      Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
3.      Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.


Quan els robots es van fent més sofisticats, acaben arribant a la conclusió que la millor manera de servir els humans és prendre les decisions importants per ells. D’aquesta manera es crea la llei zero, que passa per davant de totes les altres:

0.       Un robot no pot fer mal a la Humanitat o, per inacció, permetre que la Humanitat prengui cap mal.
A les històries de ciència-ficció és habitual que les màquines es rebel·lin contra l'home que les ha creat. Asimov planteja un cas curiós: es rebel·len contra les nostres ordres per protegir-nos de nosaltres mateixos. Font.


L’aplicació d’aquesta llei condueix indefugiblement cap a una humanitat tutelada pels robots. Un despotisme il·lustrat on els robots s’encarreguen de proporcionar als humans una existència més feliç però, a canvi, els prenen la llibertat de decidir el seu destí.

dimecres, 14 d’agost del 2013

Converses amb la nevera

Tindré un altre blog,

Sí, aquestes notícies, al final és millor deixar-les anar bruscament. Ara deixo una estona perquè ho assumiu. Sé que uns pensareu que cada naixement omple el món d'alegria i els altres que internet ja està sobrepoblada de blogs.

El nou blog es diu Converses amb la nevera i tractarà tota mena de temes relacionats amb la cultura que podem trobar al voltant dels aliments. Des de consells per triar bons melons fins a reflexions i discussions sobre transgènics o aliments bio, passant per articles que expliquin històries o anècdotes sorprenents sobre com va arribar la patata a Europa o com s'elabora una cervesa artesana.

La intenció és explicar totes aquestes històries de forma amena i propera, sense renunciar a aprendre coses noves amb cada article.

Quan un/a potencial amant us convida a casa seva, molts xafardegeu els llibres o els discos que té al prestatge, pensant que la cultura que consumeix defineix aquella persona. Si us feu seguidors d'aquest nou blog estic segur que el primer que li revisareu serà la nevera.

Converses amb la nevera no serà un blog 100% meu. De moment compto amb la col·laboració del Marc, un bon amic, que ha estudiat una mica de disseny i vol aprofundir en tots aquests temes relacionats amb les xarxes i les TIC.

També esperem comptar amb la col·laboració puntual o periòdica d'altres persones que ens donin una visió diferent dels aliments. Per exemple: cuiners, agricultors, venedors de fruita, científics, dietistes, crítics gastronòmics... Per tant, és un blog obert i participatiu.

Tenim moltes idees engrescadores en ment. Per exemple, volem aconseguir que, ja que el blog parla d'aliments, es pugui tastar i olorar d'alguna manera. I, bé, moltes més coses que no us penso dir ara mateix. Si les voleu saber, us feu seguidors del blog, que és gratis.

dimarts, 6 d’agost del 2013

Sobre gustos no hi ha res escrit.

Resulta fascinant comprovar fins a quin punt, en ple segle XXI, els refranys mantenen el seu estatus de saviesa popular. Com els vells roquers, que diuen que mai moren (una altra mentida) i que continuen omplint estadis, els refranys continuen omplint línies de conversa.

Els refranys i dites populars també són com els endevins del tarot: ja es poden equivocar mil vegades que molta gent continuarà confiant en ells.

Un dels més equivocats és "sobre gustos no hi ha res escrit". I tant que no! Ningú posa per escrit les seves preferències. Tots els periodistes són imparcials. No s'ha escrit mai cap llista amb els 10 millors x. No hi ha cap xarxa social que permeti explicar cada dia als teus amics i coneguts quines coses t'agraden. I si existís, als seus creadors no se'ls acudiria mai posar un botó que es digués "m'agrada".

Com deia Kundera, hi ha moltes persones que es defineixen a partir dels seus gustos (ell ho anomenava "la suma"). De fet, és la manera més fàcil de definir una persona. Des del punt de vista d'un escriptor és molt barat (en línies i en esforç) definir un personatge dient que li agraden els gossos, Mozart i menjar pipes entre hores. Molt més que no pas fer una introspecció profunda que reveli els secrets amagats a la part més fosca de la seva ànima.

Potser ara els defensors del saber popular em retraureu que m'agafo a una interpretació literal del refrany. I que, en realitat, el que vol dir és que tots els gustos són igualment respectables.

Però continua sent mentida. Hi ha gent que gaudeix mirant quadres en un museu i d'altres que prefereixen mirar cuixes amagats en una claveguera. I no són igualment respectats. Ho haurien de ser?

Molts opinen que els vestits de Lady Gaga són ridículs i estrafolaris. En canvi, hi ha qui pensa que la noia, vestida així, està per menjar-se-la. Ja ho diuen, que sobre gustos no hi ha res escrit. Font

Els gustos ens defineixen i amb ells transmetem informació que canvia la societat en un sentit o un altre. Cada dia els gustos decideixen més coses. Quines empreses sobreviuen, quins polítics pugen al poder, quins moviments socials acaben tenint més força.

Si ho pensem bé, no només hi ha tones d'històries escrites sobre gustos. És que els gustos acaben sent els qui escriuen la Història.