dimarts, 25 de juny del 2013

La prehistòria digital

Deien que la Història comença a partir del moment que els humans deixen constància escrita dels fets, documents que els historiadors poden estudiar. He dit que "deien" perquè potser amb l'estupenda reforma educativa que rewertebrarà el país això canvia. Recentment, uns "historiadors" han "descobert" que els ibers ja  parlaven valencià.  Així que, ja ho veieu, la Història és una disciplina del coneixement en la que tot el que creiem saber pot esdevenir obsolet en qualsevol moment.


Si algun dia tinc néts, m'agradarà explicar-los-hi com era Internet quan jo era jove. Aquesta foto, trobada aquí, m'ha donat algunes idees interessants.

Bé, bromes a part, l'altre dia buscava informació antiga i vaig prendre consciència de l'impacte de la digitalització de la informació. Portem uns quants anys fent servir Internet però tampoc tants. La majoria de nosaltres encara som capaços de recordar una època de la nostra vida sense Internet.

Resulta que tot el que va passar durant aquella època està molt menys documentat (i per documentat vull dir que no surt al Google) que les coses que passen ara mateix. Per tant, això que fem molts de tenir un flash mental sobre un tema i buscar-ho al Google funciona de forma molt deficient quan la informació és de fa més de vint anys.

Amb el declivi de la memòria biològica i del paper enfront la creixent base de dades digital s'està definint cada cop una línia històrica que separarà l'era digital de l'analògica. Qui sap, potser algun dia sigui tan important aquesta separació com la que va establir la paraula escrita.

dilluns, 17 de juny del 2013

Llibres que maten

A Instint Bàsic, una escriptora es veu a l'ull de l'huracà quan es produeix un assassinat d'una manera idèntica a com es relata en el seu llibre.

A El nom de la Rosa, tots els qui llegeixen un llibre prohibit acaben misteriosament morts.

També hi ha vídeos que semblen matar aquell qui els veu, com passa a Tesis o a The Ring. Aquesta última fa servir aquest fet per (ATENCIÓ SPOILER) ficar la por al cos a l'espectador, fent-li entendre que ell també ha vist el vídeo que ha provocat la mort de molts dels personatges del film. I que si volia sobreviure, havia de fer una còpia de la pel·lícula.

Bé, jo vaig prendre el risc creure que hi ha una petita frontera entre realitat i ficció i vaig ignorar les amenaces de The Ring. En el fons, tots entenem que a la ficció i a la realitat les coses funcionen una mica diferent, no?

Doncs no. Recentment, una dona va morir posant en pràctica una escena sadomasoquista que havia llegit 50 ombres de Grey. Si donem per bona aquesta versió dels fets, ens trobem davant d'un llibre assassí?

Hola soy don Quijote - Y esto es Jackass
Molts estudiosos assenyalen el Quixot com el punt de partida de la novel·la moderna. Cervantes va trencar moltes barreres i va enaltir el potencial de la paraula escrita. Els llibres són capaços de tornar boig al Quixot i posar en perill la seva vida. Però no només això.També s'esvaeixen les fronteres entre la realitat objectiva del món i la subjectiva del protagonista. I a partir d'aquí, un llibre ja serà capaç fer qualsevol cosa. Font de la imatge.


Però deixem de banda aquest llibre, que ja se n'ha fet molta publicitat i no és pas l'únic llibre que podríem acusar d'assassinat. Fa molts anys ja es va acusar al Werther d'una onada de suïcidis. Hi ha llibres de capçalera d'ideologies (Mein Kampft, el Manifest Comunista) o religions (la Bíblia, l'Alcorà) que han portat a milions de persones a morir o a matar. Altres llibres fan revisionisme històric, justificant o negant massacres. Podrien ser considerats còmplices d'assassinat? Finalment també hi ha tota una col·lecció de llibres místics, que defensen teràpies alternatives com la que li va costar la vida a l'Steve Jobs.

Per alguna raó romàntica, els enamorats dels llibres van fer una lectura positiva de la frase d'Edward Bulwer-Lytton, quan va dir que La ploma és més poderosa que l'espasa. Però el poder acostuma a tenir sempre una vessant fosca. I potser seria qüestió de plantejar-se si hem de fer alguna cosa per tal de protegir-nos dels llibres amb tendències homicides.

Periòdicament, els europeus donem lliçons morals als americans sobre la conveniència de restringir l'accés a les armes de foc. Algunes drogues les tenim prohibides i d'altres, molt regulades. En canvi, els llibres, que poden ser més poderosos que les armes, no tenen pràcticament cap restricció.

Val a dir que seria ben estrany trobar-se advertències com les que apareixen als paquets de tabac: "la lectura d'aquest llibre pot causar greus trastorns emocionals" o "les accions descrites en aquesta novel·la poden causar la mort. No les reprodueixi si no és en presència d'un adult assenyat".

I sí, sé que les restriccions a certs llibres porten a la memòria èpoques fosques, on es prohibien llibres per raons polítiques. Però en el fons, qui sap, potser la prohibició de certs llibres, amb el debat que pot generar, por ser l'empenta que necessita el sector editorial per sortir de la crisi.

dilluns, 10 de juny del 2013

Literatura per a robots

Si teniu un espai propi a Internet, ja sigui un blog o un lloc web, i podeu consultar qui us visita, veureu que teniu lectors arreu del món. Al principi fa il·lusió pensar que aquesta setmana heu tingut 40 visitants russos, 30 alemanys i 10 de San Marino. Tard o d'hora descobriu que molts dels visitants no són humans sinó uns programets d'intel·ligència artificial.

La primera reacció és sentir-se decebut. Ja us veieu fent una gira per Lapònia per conèixer uns quants centenars de fans i llavors enteneu que no són més que robots. Ara bé, és dolent ser molt llegit entre els robots? És més, no hauríem d'adaptar-nos a la realitat i escriure també pensant en els nostres lectors robòtics?

Sí, sé el que esteu pensant. Creieu que ja torno a intentar cridar la vostra atenció amb deliris excèntrics però poques vegades parlo sense tenir arguments sòlids que recolzin les ximpleries que dic. I en aquest cas la idea d'escriure per a robots no me l'he inventat jo. L'expliquen en cursos adreçats a Community Manager i similars.


Robots que recomanen blogs a humans

Algun cop heu llegit un blog perquè us l'ha recomanat un robot? Si la vostra resposta és no, torneu a pensar-hi. Internet és un immens oceà de dades i quina és la brúixola que ens guia cap a la informació que cerquem?

Els cercadors de Google, Bing o Yahoo funcionen de manera similar. Hi ha uns robots (també dits aranyes) que rastregen Internet de dalt a baix per recopilar tota la informació possible. Després, un oracle anomenat l'Algoritme (Page Rank en el cas de Google) decideix quines de les pàgines d'Internet seran més interessants en funció de les paraules que cada usuari ha introduït al cercador.

Per tant, si busqueu, per exemple, "el millor blog en català", una sèrie de robots faran un simpòsium i us donaran un llistat de blogs ordenats segons els seus criteris de robot.


Aquest robot es diu Número 5 i sortia a una pel·lícula de 1986. Una de les característiques que més cridaven l'atenció és que es delia per acumular més i més dades que alimentessin la seva memòria. No m'estranyaria gens que es tractés de l'avi dels robots de Google. Font



Humans que recomanen blogs a robots que recomanen blogs a humans

La majoria dels humans que escrivim a Internet, ja sigui per interès econòmic o per simple satisfacció de l'Ego, volem arribar al màxim de públic possible. I una de les vies més efectives és convèncer a l'Algoritme que allò que escrivim mereix sortir als primers llocs de la llista dels seus consells.

L'Algoritme és el secret de la Coca-Cola del segle XXI i hi ha molta gent fent tota mena de proves per esbrinar per on van els trets. De fet, el van canviant a mesura que la gent en va desxifrant el codi i l'aprofita per "fer trampes" i colar les pàgines pròpies als primers llocs de forma poc ètica. Però l'esperit de l'Algoritme roman invariable: es tracta que el Cercador doni bones respostes a les cerques de l'usuari.

Així que, ja sigui fent petites trampes o intentant crear continguts que els robots creguin interessants i adequats al que cerquen els humans, molts creadors de continguts a Internet estan començant a escriure pensant, cada cop més, en els robots.

dilluns, 3 de juny del 2013

Figures literàries: Paradoxa.



L'encontre entre el viatger del temps Fry i el seu avi és a punt de causar una terrible paradoxa temporal. Extreta d'aquí.


La paradoxa d'Èdip

Aquell viatger m'havia de salvar del destí tràgic que havia predit l'oracle. Assegut davant meu, feia ganyotes de decepció entre glop i glop de vi, com si no fos el millor vi de la millor taverna de Delfos. També mirava constantment al voltant, a cada nova persona que entrava a la sala, a cada home que s'aixecava de la cadira o que demanava una altra consumició.

‒Mataràs el teu pare, et casaràs amb la teva mare. És això, oi? ‒m'havia dit.
‒Com pots saber...? ‒vaig preguntar, amb els ulls tan esbatanats que semblaven dos plats de ceràmica.
‒... el que t'ha dit l'oracle? Ufff... ‒va fer una pausa i va dir amb desgana:‒ Ara ve aquella part insofriblement avorrida on jo dic que vinc d'un futur molt llunyà i tu no t'ho creus i jo et dic que per què no, si creus un munt d'històries absurdes sobre déus que no existeixen i segueixes milers de supersticions ridícules. I al final t'haig d'acabar ensenyant la meva màquina del temps i encara no et creus que sigui una màquina del temps però és un objecte estrany, sembla màgic i la curiositat fa que vulguis seguir escoltant-me.

El viatger va treure de la bossa un objecte embolicat en un mocador i va fer-me un gest perquè apropés el cap a la zona on, amb molta cura, estava enretirant la tela. Quan vaig veure allò, vaig fer un bot enrere: realment aquell home tenia raó: era un objecte màgic. No vaig veure'l prou temps com per copsar-ne la forma però recordo que emetia llum... Com podia un objecte tenir foc a dins i no cremar-se? Ni tan sols semblava que estigués gaire calent.

‒Està bé. Què vols de mi? ‒vaig dir-li.
‒Vull ajudar-te. Et donaré una oportunitat per evitar el destí que t'han profetitzat.
‒T'escolto.
‒M'acompanyaràs en un viatge. La pròxima escala que tinc prevista és a fa seixanta anys. Si véns amb mi, estaràs protegit per una poderosa paradoxa temporal.
‒No ho entenc.
‒Sí, home, és un cas clàssic. Si mates el teu pare en el passat, tu no naixeràs i llavors serà impossible que viatgis al passat per matar el teu pare. El destí es trobarà davant d'un repte irresoluble i haurà de rendir-se.
‒I què passa amb la part de ma mare?
‒Et preocupa més que matar el teu pare? ‒va dir, arrufant les celles. Seguidament va riure, va treure un objecte cilíndric de la bossa i el va posar sobre la taula‒. Això és un analitzador d'ADN. Té dos forats: en un hi poses un cabell teu i en l'altre un cabell de la dona amb qui et vulguis casar. Si s'encén un llum vermell, vol dir que teniu una relació de parentesc proper. Si el llum és verd, vol dir que t'hi pots casar sense problemes.

‒I si d'aquí uns anys em quedo calb? Com podré...?
‒Val un pèl de qualsevol part del cos...
‒I tu què hi guanyes? Per què em vols ajudar?
‒Coi, sí que fas preguntes! Per què no vas fer al mateix amb l'oracle? Podies haver preguntat com evitar aquell destí, o haver-te ensumat que els teus veritables pares no eren aquells que tu creies... però no, et diuen que mataràs el teu pare i et casaràs amb ta mare i te'n vas d'allà sense preguntar res més.
‒Perdona però és que em sorprèn que...
‒Que t'ajudi a canvi de res, oi? Sí, és lògic. Si vénen a fer-te la guitza, no et sorprèn gaire però això que un desconegut t'ajudi... és sospitós. Bé, et diré els meus motius, tot i que estic segur que no els entendràs.

El viatger va fer un altre glop de vi i em va confessar que temia que aquell beuratge li provoqués ceguesa.

‒La meva dona m'ha abandonat ‒confessà‒. Segons la seva psicoanalista, jo patia un cas irresoluble de complex d'Èdip.
‒Què...?
‒Què vol dir psicoanalista? Què és el complex d'Èdip? És massa complicat perquè t'ho expliqui tot, fes-me cas. De tota manera, crec que si tu escapes del teu destí, també hauria de desaparèixer el complex d'Èdip, potser amb una mica de sort, fins i tot la psicoanàlisi.
Vaig mirar-lo als ulls. Realment semblava un home amb problemes d'amor i, fos el que fos això de la psicoanàlisi, vaig intuir que també li faltava un bull. D'altra banda, m'oferia una sortida. I si refusava l'ajuda i quedava condemnat a un destí tràgic?

‒D'acord. Què cal fer ara...? -vaig començar a dir, però em van interrompre violentament.
‒No accepti!

Em vaig girar per veure que un home s'havia apropat fins a la nostra taula i hi havia donat un fort cop de puny.

‒Qui és vostè? ‒vaig preguntar.
‒Sóc filòsof i aquest home ‒va dir assenyalant el viatger del temps‒ és un inepte! Si vostè escapa del seu destí, el complex d'Èdip no existirà amb aquest nom i ell no vindrà aquí per ajudar-lo a escapar del destí.
‒És una altra paradoxa temporal? ‒vaig exclamar.
‒Escolti, vostè què n'ha de fer de tot això? ‒va protestar el viatger‒. Per què no s'ocupa dels seus assumptes?
‒Aquests són els meus assumptes. Treballo per l'oracle i una de les funcions és protegir el Destí de les paradoxes temporals. La ironia ‒va dir somrient, mentre em mirava als ulls‒ és que en aquest cas ho puc fer mitjançant una paradoxa temporal. En el moment que accepti l'oferta d'aquest home, ell desapareixerà i no l'haurà conegut mai.
‒Si fos així ‒va dir el viatger, burleta‒ no s'hauria molestat en intentar convèncer l'Èdip de res.  El problema s'arreglaria sol.

‒Sempre preferim evitar qualsevol agressió al continu espai-temps.
‒Prou xerrameca ‒va dir el viatger, aixecant-se de la cadira‒. Vols acompanyar-me i intentar canviar el teu destí?

Em vaig mirar els dos homes. Havia arribat el moment de prendre una decisió que marcaria la meva vida. O no? Tenia realment una opció de triar o, fes el que fes, em trobaria el camí per escapar del meu destí funest barrat per les paradoxes?